divendres, 25 d’abril del 2008

Les bones intencions i una pel·lícula, The Contract

Mans del JavierTenir bones intencions, crec, no serveix de gaire. Sí, està bé, és bonic, queda bé. Pitjor seria, és clar, tenir-ne de dolentes. Però si totes les passes que dónes van en contra de les bones intencions manifestades... de què serveixen aleshores les bones intencions?

Conec diverses persones que creuen que són molt bones amb la humanitat, els millors; s'omplen la boca i s'inflen explicant com són de bons: denuncien els bars que fan soroll i molesten als veïns (no ho fan pas perquè els molestin a elles mateixes), es barallen amb éssers indesitjables per defensar els més febles, es desfan en elogis relatius a terceres persones i sobretot diuen allò de "tinc moltes ganes de veure'l", "hem de quedar perquè fa temps que no ens veiem"... però després, segurament sense adonar-se'n (espero), menyspreen els més propers.

Sovint seria preferible pensar dues vegades què diem i preguntar-nos si realment ho duem a la pràctica o simplement són bones intencions que mai es porten a la realitat. I sobretot ens cal aprendre a acotar el cap i demanar perdó: d'això caldria fer-ne màsters!

Rialla del VíctorPer sort, hi ha gent que amb una sola rialla, tendra, blanca, ingènua poden canviar el món; i no calen paraules ni bones intencions: el seu somriure és suficient.

Cartell de la pel·lícula The contractLa recomanació de la pel·lícula és The contract. No és res de l'altre món, però vaig passar una bona estona (sobretot després del cinema, sopant al Tokyo To, un restaurant japonès! Hmmmmmmmm!) i vaig gaudir de dos actors que m'agraden força: Morgan Freeman i John Cusack.

Pel·lícula d'intriga que, tot i que durant una estona sembla força previsible, finalment ho és tant com ens imaginàvem, però vam passar una bona estona, vés per on :)

Sinopsi: Un vidu (Ray Keen, en Cusack) i el seu fill adolescent (Chris Keene, un actor primerenc que ho fa força bé i es diu Jamie Anderson) intenten reconstruir els seus vincles i fan una sortida a la natura per retrobar-se. Enmig de preciosos paisatges, es troben que han de rescatar un assassí per encàrrec (Morgan Freeman) i l'oficial de l'FBI que el custodiava d'un automòbil que s'ha estrellat i ha anat a parar a un riu. El pare, el fill i el policia decideixen dur l'assassí davant la justícia, però altres factors dificultaran el final justicier.

17 comentaris:

Anònim ha dit...

Núria. Gràcies pel teu missatge sobre el meu treball de mitologia grega. Molts petons!

Striper ha dit...

Moltes gracies m'apunto la pelicula que recomanes.

David Caimel Rosell ha dit...

Hi ha molts somriures que ho curen tot.
El japonès, gran civilització i gran menjar :) Encara recordo l'última vegada que hi vaig anar, com em van quedar els dits de menjar amb els pals :P

nur ha dit...

martí: de res, home :)

striper: gràcies a tu i espero que t'agradi :)

david: bé, jo tinc debilitat per aquest somriure i per algun més que no és tan blanc ni ingenu, però també m'ho cura tot.

Com et van quedar els dits? Amb "callus"?

Quina enveja, jo no sé menjar amb els pals, em costa molt. Per cert, si t'agraden els japos, no deixis d'anar al Tokyo To: estic convençuda que t'encantarà :)

David Caimel Rosell ha dit...

N'estic convençut, nur :)

Sara Maria ha dit...

Gràcies per la recomanació de la pel·lícula. Per cert, el sushi no es menja amb els pals, es menja amb els dits... Així us estalvieu els problemes amb els pals...

nur ha dit...

sara maria: jo també prenc nota de la teva recomanació, però el sushi... hmmm, no és la meva debilitat i em temo que els fideus japonesos amb els dits quedaria força lleig :P

David JB ha dit...

No m'agraden els japonesos... sí, ara diràs que no m'agrada res de menjar, però què hi farem, sóc així... però almenys jo no m'omplo la boca de bones intencions que després no compleixo, i tampoc menyspreo a cap conegut... jo també conec una persona que sembla que va sempre amb bones intencions, però en quant et dónes la volta, et clava el punyal, i a sobre és política... espero que no arribi mai molt a dalt al seu partit :S

Ferran Porta ha dit...

Jo de la pel·li no n'havia sentit a parlar, però porto mesos desconnectadíssim del cinema.
De sushi, en canvi, no desconnecto ni vulguent: m'encanta!

nur ha dit...

laprí: no t'agrada res de menjar :-P Tampoc el cafè, però això és bo :) És qüestió d'anar descobrint coses: jo també pensava que el japonès no m'agradaria i, vés, resulta que sí.

I, sí, millor que no arribi gaire amunt la teva coneguda si és tal com dius.

ferran: jo, en canvi, tinc una bona època d'anades al cinema. Pel que fa al sushi... potser m'he de llançar i tastar-lo. Aviam si el proper cop m'hi atreveixo.

quim ha dit...

Quan treballava amb alemanys a Barcelona, una cosa que em deien que els feia particular ràbia era allò que fem nosaltres de proposar de fer coses, sense cap intenció de fer-les. A més no entenien la nostra psicologia d'interrelació en la qual, tant els que proposen com els destinataris de la proposta donen per suposat que la cosa proposada mai no es portarà a terme. Per ells era inconcebible el nostre 'un dia podriem fer tal cosa... o 'un dia d'aquests et truco i fem...' Per ells, no quedar un dia i una hora i saber quants vindrien era una gran falta d'educació

Anònim ha dit...

Bona reflexió la que has fet en aquest post. A mi sempre em fa l'efecte que qui va dient per la vida que es dedica a salvar el món, no és una persona de fiar.

I pel que fa al Sushi... ostres, un dia vaig anar a un japonès i no em va agradar. Em temo que sóc més de xinesos, jo, que tot i que estan molt desprestigiats, n'hi ha tres o quatre de molt bons a BCN....

Una abraçada benintencionada

Inuit ha dit...

Fa tant temps que no hi vaig al cine.He sigut molt cinèfila de tota la vida,però des que han posat els Laurens se'n fa molt difícil trobar pelis interessants.Quan vull veure quelcom diferent tinc que desplaçar-me a Girona i em fa una mandra segons com.
Una abraçada

Unknown ha dit...

Els somriures dels infants, innocents i purs s'encomanen més que moltes paraules i rialles nostres. Tenen una màgia especial suposo que per la seva candidesa.

nur ha dit...

quim: doncs jo entenc perfectament els alemanys i no em sento inclosa en aquest nosaltres. Quan dic a algú que tinc ganes de veure'l/-la o de quedar no és gratuït. Si no ho penso, m'estalvio el compliment i dic alguna cosa com: ja ens veurem! De fet, normalment solc dir això últim.

spock: hi ha moltes persones que des del primer moment que les coneixes t'afalaguen gratuïtament i et fan unes confiances excessives que mai he entès. Però també són les primeres a clavar-te el punyalet quan els gires l'esquena.

Ara que no ens sent ningú: a mi també m'agraden els xinesos.

Inuit: benvinguda :) A mi em passa una mica el mateix, al cinema del meu poble no solen fer gaire bones pelis i em sol fer mandra haver de desplaçar-me a les ciutats que hi ha a la vora, però ara tinc una època poc mandrosa per anar al cinema.

núria: el somriure d'un nen és impagable, precisament perquè és sincer i no amaga segones intencions. És maco el del meu nebot, oi? :)

De gran, et topes amb moltes persones que fan el paperet i després... res de res. De tota manera, hi ha molta gent adulta que també tenim rialles sinceres :)

Alepsi ha dit...

Hottia, estic tan desconnectada de tot que ni sabia de l'existència d'aquesta pel·li..... xDDDDD

nur ha dit...

Senyora Alepsi! Ben trobada i me n'alegro del vostre retorn. Vés al cinema i mira-la, segur que t'agradarà :)