Gospel Viu a Vilassar de Dalt

Ahir vaig repetir experiència: gospel al teatre La Massa de Vilassar de Dalt. Aquest cop actuava el grup Gospel Viu  (també pàgina a Facebook) amb l’espectacle The Gospel X-Perience. Com que totes les comparacions són odioses i tampoc no m’atreviria a valorar-ho, la veritat és que les dues actuacions m’han motivat molt. Tant que sovint m’agafaven ganes d’aixecar-me i posar-me a cantar amb el cor.

Conduït pel maresmenc Moisès Sala, Gospel Viu és un cor que va nèixer el 2002 a Palafolls. Gospel Viu “sintetitza el tarannà d’aquesta agrupació musical que pretén donar vida al gospel per col·laborar, amb un gra de sorra, que aquest món sigui una mica més humà, més musical...”.

I és que Gospel Viu també té una vessant solidària: Gospel sense Fronteres, un projecte solidari que pretén emprendre accions positives i objectives que col·laborin a millorar, en la mesura que sigui possible, les condicions de vida dels més necessitats, sigui on sigui que es trobin. Per això Gospel Viu recull en cada actuació fons per destinar-los organismes ciutadans que en facin un ús solidari i altruista. Aquest any, els fons es destinen a l’Associació, premiada per cert en els Premis Blocs Catalunya 2009, Sonrisas de Bombay, que té uns objectius més que admirables.

Tornant al gospel, continuo pensant el que deia temps enrere sobre el bon feeling que transmet al públic la gent que canta en el cor: tot són somriures, unes cançons precioses que t’impulsen a aixecar-te, aplaudir i posar-te a cantar.

Més info i música de Gospel Viu



Per cert, actuen a Malgrat de Mar el 7 de novembre a les 22.00 a l’Església Parroquial. Algú hi anirà? :P

Pastís de rovellons i pinetells

Com que darrerament tot són indicis que aviat tocarà començar una nova dieta (torno a ser una neogorda, com em va dir algú fa un temps), us poso una recepta que ara mateix em deleixo per menjar, cuinar ja és tota una altra cosa. Una de les coses que m'agraden de la tardor (i me n'agraden ben poques) és precisament l'abundància de bolets que, si no són acompanyats de cansalada, mantega i rovells d'ou, possiblement estan inclosos a qualsevol dieta (visca!).

A mi m'agrada fer provetes: així que m'imagino que substituir rovellons i pinetells per altres dues classes de bolets és perfectament possible i segur que també deuen ser força mengívols. Nyam :)

Bon profit tingueu!

Nota: la fotografia que acompanya aquest post és de Jauladeardilla i es pot veure a Flickr.

Pastís de rovellons i pinetells (per a 6 persones)

Ingredients
750 grams de bolets nets
500 cc de llet
4 ous
100 grams de cansalada curada (sense fumar)
2 grans d’all
julivert
sal, pebre mòlt i oli

Es netegen els bolets i es tallen petits (deixant-ne uns quants per decorar el pastís).

Es posa una paella gran al foc amb un raig d’oli. Quan està calent, s’hi posa la cansalada tallada molt petita i sense corna.

Quan la cansalada està daurada, s’hi posen els bolets a pocs a poc, perquè són voluminosos però ràpidament redueixen de volum amb l’escalfor.

Es deixen coure uns 15 minuts. S’ha de procurar que s’evapori tota l’aigua que treuen els bolets. Quan això ja està fet, s’hi posen sal i all i julivert picats. Es remena perquè quedi tot ben barrejat i ja es pot retirar del foc.

A part, es baten els ous i les clares, s’hi posa sal i pebre mòlt, s’hi tria la llet calenta (amb la llet calenta es cou més ràpid) i es remena ben remenat. En aquest punt s’hi afegeixen els bolets.

S'ha de tenir a punt un motlle allargat de plum cake o bé motlles individuals untats amb mantega. S'emmotlla la barreja i es posa a coure al forn, ja calent, al bany Maria uns 40 minuts a 200 graus.

Un cop cuit, s'ha de deixar reposar una mica abans de desemmotllar-lo.

Presentació: se serveix el pastís en una plata allargada. Si es fa amb motlles individuals, directament al plat, amb la salsa al damunt i els bolets que hem reservat, posats per sobre del pastís. es pot mantenir calent, posant-lo al form uns 10 minuts abans de servir-lo.

Salsa d’acompanyament del pastís de rovellons i pinetells

Ingredients
50 grams de bolets
500 cc de llet
50 grams de mantega
50 grams de farina
2 rovells d’ou
Sal, pebre mòlt i nou moscada

Es posa la mantega en un cassó al foc. Quan ja està fosa, s’hi afegeix la farina. Es deixa coure un parell de minuts i tot seguit s’hi pot tirar la llet. Perquè la llet no s’agrumolli s’ha de remenar amb una batedora.

Quan la salsa comença a agafar consistència, es condimenta amb sal, pebre i nou moscada. Es deixa que bulli un parell de minuts més.

Es retira la salsa del foc i s’hi posen els dos rovells d’ou, s’han de remenar bé perquè no quedin presos, es torna al foc i es deixa que torni a arrencar el bull.

A part, es tenen a punt els bolets sofregits i triturats. Per aconseguir que quedi un puré ben fi, s’ha de tirar un raig de llet mentre es trituren.

A l’últim moment, s’afegeix el puré de bolets a la salsa, es remena bé i se’n tira una part per damunt del pastís; l’altra part de salsa se serveix amb la salsera.

El pastís pot estar fet del dia abans, com ja s’ha dit, però la salsa és millor fer-la el mateix dia que s’ha de menjar.

Inici de la nova temporada

Després d'uns dies genials de vacances i d'una boda (que m'agraden les bodes!), comencem la nova temporada. Preparo una llista de gestions que vull complir, tinc la casa patas arriba (que diu la meva mare) i he de mirar de resoldre-ho com més aviat millor, voldria fer moltes coses, però no sé si tindré prou temps: desitjos que es repeteixen cada any i desitjos que s'incompleixen també periòdicament (els exemples més freqüents: fer més exercici, menjar més sa, fer dieta, deixar de fumar —ah, no, ja fa tres anys que vaig deixar de fumar!—).

També m'he proposat reprendre l'activitat freqüent d'aquest bloc i un altre bloc que escrivim a mitges amb l'amic Spock. Tinc una llarga llista de temes per tractar al bloc: se m'acumula la feina!

Divendres vaig tornar a la feina. Ha estat un any complicat laboralment, però divendres vaig viure una jornada molt especial: nerviosa, impressionada, però envoltada de personetes meravelloses que et fan molt més fàcil la vida (i que consti que no hi havia el Víctor). Gràcies, Joana. Gràcies, Jordi. Gràcies, Ferran. Gràcies també a altres bons i estimats amics i familiars que estaven pendents de mi en la distància.

Dono per inaugurada, doncs, una nova temporada, tot i que fa dies que ha començat la Lliga futbolera i fins i tot el curs escolar. I ja tenim a sobre la tardor!

Fins aviat!

Retorn al passat

Temps enrere quan algú perdia el contacte amb una altra persona, sempre he pensat que devia ser molt infreqüent recuperar aquell contacte, tret, és clar, que les dues persones visquessin en un poble petit amb poques cases i pocs habitants.

Coincidir amb algú en una ciutat com Barcelona és ben bé una casualitat (a no ser que visquis al mateix carrer o compris als mateixos establiments o freqüentis els mateixos bars). En una ciutat on viuen més d’un milió i mig d’habitants, per molts coneguts que tinguem és difícil trobar algú que hem deixat enrere, que viu lluny o que potser hem decidit fer fora de la nostra vida. Infreqüent, sí; impossible (en tinc proves!), no.

Internet ens acosta no només a desconeguts: si tenim un bloc, si ens movem a xarxes socials i no tenim una timidesa d’aquelles patològiques segur que al final coincidim amb algú per interessos, afinitats o simplement pel pur plaer de conèixer una persona nova que d’una manera o una altra t’interessa o, encara més, t’atreu. I, així, per exemple quedes un dia a la tarda per anar a fer un té al Laie, un espai tranquil i acollidor, per constatar un cop més l’estupidesa i antipatia de la majoria de cambrers que hi treballen.

Però de la mateixa manera que ampliem amistats, també en recuperem algunes de qui, per circumstàncies diverses, ens hem anat distanciant de les nostres vides. Facebook és el gran espai on recuperar gent de qui fa anys: les darreres festes nadalenques vaig quedar a sopar amb la Tere i la Sílvia, dues amigues del col·legi a qui feia 30 anys que no veia (30 anys!). És curiós, em feia la sensació que no hagués passat el temps, de seguida es va establir el bon rotllet i de seguida parlàvem com fa 30 anys (òbviament de coses diferents; però també vam recordar moltes coses de l’adolescència).

La veritat és que el darrer any he recuperat moltes persones que s'havien allunyat en el passat; alguna fins i tot viu al mateix poble que jo i, vés, potser fa 25 anys que no en sabia res. És cert que el món (llegiu Facebook, el déu de les xarxes socials) és un panyuelu.

Us heu plantejat mai si això ens fa més feliços? Si és bo? He sentit comentaris en contra que es pronuncien en el sentit que quan has perdut el contacte amb algú potser ha estat perquè no hi havia prou interès o potser simplement perquè no el volies mantenir. De debò no hi té res a veure el destí (fins i tot amb l'existència de Facebook)? Què en penseu?

Viatget en helicòpter

Viatjar en helicòpter és un d’aquells desitjos que volia complir. No sóc precisament una dona aventurera, però, vés, tinc una llarga llista de coses que no sé si mai arribaré a realitzar, però sí que voldria. Tinc la ferma intenció, entre d’altres coses, d’anar en globus, viatjar al Japó, tirar-me en paracaigudes (amb un monitor al costat, perquè, ho reconec, sóc una poruga -i, sí, sí, com la Ferrusola-).

Aquest diumenge vaig aconseguir esborrar de la llista de grans desitjos pendents el viatge en helicòpter. El dia que en vaig fer 44 una persona molt propera em va regalar un bitllet per compartir aquest moment amb ell i va ser tot un plaer assaborir-ho plegats: això i anar amb moto, que cada dia m’agrada més.

Després d’una estona d’esperar a l’heliport la sortida de l’helicòpter i d’instruir-nos sobre què havíem de fer per entrar a l’helicòpter, oh, sorpresa, em fan asseure al costat del pilot des d’on les vistes, és clar, eren molt millors que al seient de darrere. Va ser genial!

El trajecte, organitzat per l’empresa Cathelicopters (a veure si traduïm el web al català!) i que té una durada de deu minuts (i un preu relativament assequible que trobareu al seu web) fa el següent recorregut: heliport (que és al port de Barcelona), port, torres Mapfre, Vila Olímpica, Fòrum, Sagrada Família, Eixample, Diagonal, Camp Nou, Anella Olímpica i, de nou, a l’heliport. No ens en vam adonar que ja tornàvem a ser a l’heliport, però crec que ens haurien d’haver filmat les cares al·lucinades que devíem fer durant tot el trajecte.

El que més em va emocionar va ser veure els quadrets del meu estimat Eixample, el barri on vaig créixer i que, malgrat tot, sempre m’ha agradat. Els quadradets, els patis interiors, reconèixer l’Hospital Clínic i altres edificis i carrers, veure tot el llarg de l’avinguda Diagonal i la torre Agbar sota els teus peus i que no havia vist mai des de dalt o, si més no, no n’era conscient...

En fi, un viatge molt recomanable atès per uns professionals excel·lents: hostessa, pilot, instructor... Un tracte perfecte per un personal cordial i molt educat. Si us heu de fer un regal, no ho dubteu... aneu-hi :-)

Parlant la gent s'entén (una nova llei de mediació)

La mediació és una forma alternativa de resolució de conflictes per evitar un procés judicial, amb tots els tràmits i la dilació que això comporta. Quan jo era petita, el meu pare repetia sovint una frase que em va quedar gravada al cap i que hauríem de recordar molts cops: Parlant, la gent s'entén. Tot i que de vegades calgui la intervenció d'aquesta tercera persona, el mediador o la mediadora, facilita el diàleg: parlant la gent s'entén i quantes batalles judicials podríem estalviar-nos si creguéssim més en aquesta figura.

La persona que fa de mediador no té interès per cap de les dues parts i la seva única missió és conduir el diàleg i mirar que les parts arribin a una solució pactada entre les parts que han demanat la mediació.

L'any 2001 es va aprovar a Catalunya una llei puntera aleshores: la Llei 1/2001 de mediació familiar que ha continuat vigent fins ara. La setmana passada el Parlament de Catalunya va aprovar una nova llei de mediació que amplia els àmbits on pot actuar un mediador i ara no afecta només l'àmbit familiar, sinó també les relacions comunitàries i veïnals, per exemple.

El mateix any vaig participar en un xat a Vilaweb en què la consellera que hi havia aleshores explicava què significava allò de la mediació i que a mi em va sorprendre tant. La veritat és que va ser una estona interessant en què, a més d'aprendre què era allò de la mediació, vaig veure per on havien de començar a canviar les coses. Les coses, però, no han canviat com imaginava, tot i que l'evolució d'Internet ens ofereixi moltes més possibilitats.

Durant aquests anys, per motius laborals, he tingut un estret contacte amb el Centre de Mediació Familiar de Catalunya i he conegut diverses mediadores (curiosament són majoritàriament dones) que tenen un encant especial i de les quals he après moltes coses. Gràcies, Anna i Núria.

En fi, si pot ser, que no hi haguem d'arribar mai, però si algun cop ens trobem en alguna situació que sembla que no té una sortida raonada, abans de visitar advocats i procuradors (a l'infern de dos en dos), acudiu a la mediació. Bé, és només el meu consell :)

Adéu, Ventdelpla, adéu (Adéu, VDP)

Ho confesso: sóc una addicta a Ventdelpla, aquest culebrot que ja fa no sé quants anys que dura. Cada setmana comento amb unes companyes què ha passat o què ha deixat de passar, sobretot si per qüestions de la vida no he pogut veure el capítol corresponent.

És un vici lleig, sí, sobretot tenint en compte la baixa qualitat dels capítols amb què ens obsequia la Tele3 (que deia la meva àvia) des de fa un temps. és per això que, des d'aquí demano als senyors (i senyores) directius (i directives) de la Tele3 que retirin definitivament la sèrie que ens va captar tant els primers temps i que ens ha anat decebent any rere any. Però ja se sap... les addiccions són les addiccions i si hi tornen, ens hi tornarem a enganxar, oi, Joana? :P

Confesso, a més, que vaig anar a Breda, on em vaig fer la famosa foto Bleda a Breda que ara mateix no reproduiré perquè em cau la cara de vergonya!

Sobretot enyoraré la Isona i el Julià, enyoraré el Ramiro i la Marcela, enyoraré l'Svetlana i el Jaume (també conegut com a Fujitsu), enyoraré l'Abel Folk (ui, que m'agrada). No enyoraré, però, la bagassa de Catalunya (Teresa) ni el peix bullit de l'univers (David Estelrich) ni les diverses bledes assolellades aparegudes en el decurs del temps (Roser, Mònica, Berta i molt especialment la superxavabarsalonina Nuri).

Espero, doncs, poder dir definitivament: adéu, Ventdelpla, adéu. I benvingut sigui el nou culebrot que ens entretindrà la propera tardor.