Dia del treball, una habitació amb vistes i Ramon Llull

Em llevo tard, celebrem el Dia del Treball i ja treballo prou la resta de l'any. Tinc una pila de roba per planxar, però decideixo compartir el temps mirant una pel·lícula que vaig veure fa anys al cinema i que recordo que em va encantar, especialment els paisatges i la intervenció de l'Helena Bonham-Carter: Una habitación con vistas (ei, res a veure amb Sweney Todd). És una adaptació d'una novel·la d'Edward Morgan Foster que, resumidament, retrata l'història d'una noia que desperta al món i que acaba assumint els seus anhels més íntims després d'haver enganyat tant la societat que l'envolta com a ella mateixa.

Ambientada en dos llocs tan diferents com la bella Toscana, però molt especialment a Florència (art, senbilitat a flor de pell, clima i paisatges preciosos), i el comtat de Surrey (pluja, hipocresia, repressió dels sentiments). Magnífica música, bellíssims paisatges i un elenc d'artistes, a més de l'Helena, d'aquells que han fet història: Daniel Day-Lewis (guapíssim!), Maggie Smith (la més radicional actriu anglesa per excel·lència), Judi Dench (M, la primera cap femenina de James Bond), Julian Sands, Denholm Elliot...

Al final m'ha fet plorar: sóc així de bleda. El triomf de l'amor foll i irracional, però de debó, m'exalta i m'enamora i em fa remuntar-me a personatges com Ramon Llull, qui, per cert, també tingué una vida ben curiosa, a més de llarga. Potser sóc jo qui darrerament tinc la sensbilitat a flor de pell o qui comença a estar tocada del bolet.

Del Llibre d'Amic e Amat:

‘Digues, foll, què és amor? Respòs que amor és aquella cosa que los francs met en servitud, e a los serfs dóna llibertat. E és qüestió a qual és pus prop amor: a llibertat, o a servitud’ (versicle 287)

Les bones intencions i una pel·lícula, The Contract

Tenir bones intencions, crec, no serveix de gaire. Sí, està bé, és bonic, queda bé. Pitjor seria, és clar, tenir-ne de dolentes. Però si totes les passes que dónes van en contra de les bones intencions manifestades... de què serveixen aleshores les bones intencions?

Conec diverses persones que creuen que són molt bones amb la humanitat, els millors; s'omplen la boca i s'inflen explicant com són de bons: denuncien els bars que fan soroll i molesten als veïns (no ho fan pas perquè els molestin a elles mateixes), es barallen amb éssers indesitjables per defensar els més febles, es desfan en elogis relatius a terceres persones i sobretot diuen allò de "tinc moltes ganes de veure'l", "hem de quedar perquè fa temps que no ens veiem"... però després, segurament sense adonar-se'n (espero), menyspreen els més propers.

Sovint seria preferible pensar dues vegades què diem i preguntar-nos si realment ho duem a la pràctica o simplement són bones intencions que mai es porten a la realitat. I sobretot ens cal aprendre a acotar el cap i demanar perdó: d'això caldria fer-ne màsters!

Per sort, hi ha gent que amb una sola rialla, tendra, blanca, ingènua poden canviar el món; i no calen paraules ni bones intencions: el seu somriure és suficient.

La recomanació de la pel·lícula és The contract. No és res de l'altre món, però vaig passar una bona estona (sobretot després del cinema, sopant al Tokyo To, un restaurant japonès! Hmmmmmmmm!) i vaig gaudir de dos actors que m'agraden força: Morgan Freeman i John Cusack.

Pel·lícula d'intriga que, tot i que durant una estona sembla força previsible, finalment ho és tant com ens imaginàvem, però vam passar una bona estona, vés per on :)

Sinopsi: Un vidu (Ray Keen, en Cusack) i el seu fill adolescent (Chris Keene, un actor primerenc que ho fa força bé i es diu Jamie Anderson) intenten reconstruir els seus vincles i fan una sortida a la natura per retrobar-se. Enmig de preciosos paisatges, es troben que han de rescatar un assassí per encàrrec (Morgan Freeman) i l'oficial de l'FBI que el custodiava d'un automòbil que s'ha estrellat i ha anat a parar a un riu. El pare, el fill i el policia decideixen dur l'assassí davant la justícia, però altres factors dificultaran el final justicier.

Sweeney Todd

M'agrada Johny Depp, així que, tot i la cruesa de la pel·lícula, vaig anar a veure Sweeney Todd, the Demon Barber of Fleet Street: bona pel·lícula, bonica escena i magnífica cançó la que interpreten en Johny Depp i Alan Rickman. I també excel·lent paper d'una actriu que m'agrada força: Helena Bonham Carter (tornaré a mirar Una habitación con vistas - A room with a view)

Sota el Sol de la Toscana i Bagdad Cafè

Dues esplèndides pel·lícules per posar títol al post. Dues esplèndides pel·lícules que tenen una cosa en comú: les noves estructures familiars. Totes dues recreen situacions vitals en què la família no està composada pels membres tradicionals: pare, mare, fill i filla (també coneguda com a parelleta tonta), sinó per altres estructures completament diferents, però que formen un nucli familiar o convivencial o com se n'hagi de dir que seria força semblant al que fins ara es coneix com la "família tradicional".

Tinc molt clar, especialment des que va néixer el meu nebot, que els vincles de sang són molt forts i que saltaria molts obstacles per algú que ni tan sols sé si m'estimarà, si li cauré bé, però, què coi, és el meu nebot: sang de la meva sang i, de vegades, fins i tot em sembla veure-li trets que identifico amb mi mateixa (que patoset és, pobret meu!). I és que és fill del meu germà i tothom diu que no hi ha grans diferències entre el meu germà i jo, ja que, a més a més, compartim pare i mare.

Però els qui per circumstàncies de la vida no hem trobat el príncep blau o la princesa blava i no hem arribat a temps de tenir criatures, potser sí que tenim la sort d'estar envoltats d'un o dos tipus d'aquestes estructures familiars. A Bagdad Cafè la Jasmin i la Brenda, juntament amb els fills de la Brenda i algun habitant del motel de carretera, acaben constituint una mena de família. A Sota el sol de la Toscana, la Frances, gairebé sense adonar-se'n, va sumant membres a la seva nova família i culmina la pel·lícula amb el naixement dues famílies, aquest cop sí d'aquelles tradicionals.

Per sort, jo també tinc una família urbana d'aquest segon tipus i que està formada per amics i amigues que viuen a prop o una mica més lluny (però les tecnologies, i sobretot les baixes o nul·les tarifes telefòniques, ens acosten), però sé que són al meu costat en bons i mals moments i ells saben que poden comptar amb mi en qualsevol moment. No, no són molts amics i són d'una intensitat ben variada, però hi són i crec que ens alegrem la vida mútuament.

Crec que a hores d'ara no cal dir que m'han fascinat totes dues pel·lícules i que no deixaré d'aprofitar l'avinentesa per recomanar-les. He vist molts cops Sota el sol de la Toscana i no fa gaire vaig recuperar Bagdad Cafè, que ja m'havia encantat quan l'havia vista al cinema. Una cançó preciosa!