dijous, 1 de maig de 2008

Dia del treball, una habitació amb vistes i Ramon Llull

Em llevo tard, celebrem el Dia del Treball i ja treballo prou la resta de l'any. Tinc una pila de roba per planxar, però decideixo compartir el temps mirant una pel·lícula que vaig veure fa anys al cinema i que recordo que em va encantar, especialment els paisatges i la intervenció de l'Helena Bonham-Carter: Una habitación con vistas (ei, res a veure amb Sweney Todd). És una adaptació d'una novel·la d'Edward Morgan Foster que, resumidament, retrata l'història d'una noia que desperta al món i que acaba assumint els seus anhels més íntims després d'haver enganyat tant la societat que l'envolta com a ella mateixa.

Ambientada en dos llocs tan diferents com la bella Toscana, però molt especialment a Florència (art, senbilitat a flor de pell, clima i paisatges preciosos), i el comtat de Surrey (pluja, hipocresia, repressió dels sentiments). Magnífica música, bellíssims paisatges i un elenc d'artistes, a més de l'Helena, d'aquells que han fet història: Daniel Day-Lewis (guapíssim!), Maggie Smith (la més radicional actriu anglesa per excel·lència), Judi Dench (M, la primera cap femenina de James Bond), Julian Sands, Denholm Elliot...

Al final m'ha fet plorar: sóc així de bleda. El triomf de l'amor foll i irracional, però de debó, m'exalta i m'enamora i em fa remuntar-me a personatges com Ramon Llull, qui, per cert, també tingué una vida ben curiosa, a més de llarga. Potser sóc jo qui darrerament tinc la sensbilitat a flor de pell o qui comença a estar tocada del bolet.

Del Llibre d'Amic e Amat:

‘Digues, foll, què és amor? Respòs que amor és aquella cosa que los francs met en servitud, e a los serfs dóna llibertat. E és qüestió a qual és pus prop amor: a llibertat, o a servitud’ (versicle 287)

18 comentaris:

David ha dit...

Les millor pel·lícules son les que fan aflorar sentiments al veure-les. No tinc el gust d'haver-la vist aquesta, però m'has creat expectativa i serà qüestió de posar-hi fil a l'agulla i mirar-la ben aviat. Passa un bon dia del treballador :)

quim ha dit...

O mio babbino caroooooo :D

nur ha dit...

david: és que la peli és del 85 :P Quan vulguis, te la deixo. I que tinguis també un bon dia del treball (sense connotació de gènere) :P

quim: és curiós, perquè la Lucy Honeychurch no té babbo, és òrfena de pare, però, vaja, té una mamma molt masculina, potser era això.

quim ha dit...

Més aviat jo ho deia per aixo:

http://www.youtube.com/watch?v=zu5TkdcZA-M

Que bonica!

nur ha dit...

quim: sí, sí, ja era això el que havia entès. La música, per si no has vist la pel·li, em penso que t'agradarà (o no) :P

Striper ha dit...

Jo no recordo de haverla vist pero si la veig al video club la llogare.

Sara Maria ha dit...

M'ha agradat la cita de Ramon Llull, n'he llegit algun dels seus llibres i sempre n'he tret alguna frase genial. El nostre gran desconegut.

nur ha dit...

striper: doncs sí, fes-ho, però no sé si la trobaràs. Més aviat al FNAC d'oferta :(

sara maria: és allò que un mai no es profeta a la seva terra. Llull és conegudíssim i estudiadíssim arreu del món. El Blanquerna i, molt especialment el Llibre d'Amic e Amat són una joieta. I la biografia de Ramon Llull, tot i que avui faci gràcia, és interessantíssima posada en el seu moment. Va ser un home ben curiós.

També l'hauré de rellegir. Començo a tenir una llarga llista de re-lectures!

Ferran ha dit...

Aquesta és una d'aquelles pel·lis que sé que m'agradaria molt... però que encara no hi vist. Mira, ara mateix poso la mula a treballar! (el dia de festa ja s'ha acabat, hehe).

Bon cap de setmana!

la Teresa ha dit...

M'ha agradat molt la citació de Ramon Llull. És curiós adonar-se com en els grans temes de la vida, tot i el pas dels segles, hi ha coses que mai canvien.

P.D. Gràcies per la visita i el comentari!

Núria ha dit...

Ei! Estava deixant un comentari a l'escrit de l'aniversari del teu nebot i no l'he pogut completar. Aprofito aquest espai per desitjar-te per molts anys, tieta.
I repeteixo el que deia, m'apunto als xiringuitos, però un altre dia. Ara ve el bon temps.

nur ha dit...

la teresa: benvinguda :) sí, senyora, hi ha temes que sempre són moda i els antics ja hi pensaven. A mi em sembla curiós descobrir-ho.

Núria: ho sento, he decidit esborrar-lo. Però gràcies :) Estava tan monoooooooooooooooo, xerra pels descosits, i, com ell diu, "ja sóc gran" :)

Els xiringuitos... quan vulguis, ja ho saps, eh? :)

Laprí | David ha dit...

Uohla, què tal el pont? Si és que n'has fet.

Entenc que una pel·lícula et faci plorar, però no sé, a mi mai m'ha passat amb una peli.

En fi, que comenci bé la setmana :)

nur ha dit...

El pont, nul: vaig treballar divendres, però, vaja, el cap de setmana bé :)

A mi fa un temps les pel·lícules no em feien plorar, però amb l'edat una es torna tova i no para de plorar. Ja m'ho explicaràs quan facis els 40 :P

Bona setmana per a tu també, David :)

Núr ha dit...

...vols una altra casualitat nur-núr? fa un mes o dos vaig acabar de llegir el llibre i em va encantar!!! he mig vist la pel·lícula (algú l'estava veient a casa ara fa uns quants anys) i tinc el record de l'helena que em "corporitzava" la meva imatge de la protagonista durant el llibre. la resta de personatges no els recordo, així que els vaig improvitzar!

em va semblar una novel·la fantàstica! sí sí sí! que visqui l'amor per sobre dels paperots del protocol britànic! en anche viva la italia!

nur ha dit...

núr: és genial quan es posa cara a personatges llegits en una novel·la. N'hi ha que, efectivament, coincideixen amb la nostra imaginació i n'hi ha que, algun cop, m'han decebut força.

I mi piace la Italia, sí! És una terra preciosa que, per cert, darrerament està en crisi. Una pena :(

Núr ha dit...

m'agradaria fer un bon viatger per a conèixer el país, tot i que he conegut cabassos d'italians i la veritat és que n'hi ha un tant per cent força alt que no se'n salva. de totes maneres, la cultura artística que hi ha em crita moltíssim!

un dels "fiaskos" més bèsties que he patit: en Tom Hanks interpretant el protagonista del codi da vinci i l'Amelie-morrets-d'hòstia fent el de noia. quan ho vaig saber vaig decidir que no aniria a veure la pel·lícula! i, pel que he pogut sentir, vaig fer MOLT BÉ!

nur ha dit...

núr: Itàlia és un país gran on hi ha paisatges de moltes menes i gent de maneres ben diferents també. I d'art, per descomptat, no en falta. A mi m'agradaria passar-hi un temps (un mes, dos, jo que sé), però em temo que haurà de ser quan em jubili.

Uf, el Codi da Vinci és d'aquells llibres que no puc entendre com es van vendre tant i es van llegir tant, sobretot en països com aquest en què llegeix poca gent i la que llegeix llegeix poc (jo inclosa, eh?). La pel·li... ni se'm va passar pel cap d'anar-la a veure!