Sota el Sol de la Toscana i Bagdad Cafè

Dues esplèndides pel·lícules per posar títol al post. Dues esplèndides pel·lícules que tenen una cosa en comú: les noves estructures familiars. Totes dues recreen situacions vitals en què la família no està composada pels membres tradicionals: pare, mare, fill i filla (també coneguda com a parelleta tonta), sinó per altres estructures completament diferents, però que formen un nucli familiar o convivencial o com se n'hagi de dir que seria força semblant al que fins ara es coneix com la "família tradicional".

Tinc molt clar, especialment des que va néixer el meu nebot, que els vincles de sang són molt forts i que saltaria molts obstacles per algú que ni tan sols sé si m'estimarà, si li cauré bé, però, què coi, és el meu nebot: sang de la meva sang i, de vegades, fins i tot em sembla veure-li trets que identifico amb mi mateixa (que patoset és, pobret meu!). I és que és fill del meu germà i tothom diu que no hi ha grans diferències entre el meu germà i jo, ja que, a més a més, compartim pare i mare.

Però els qui per circumstàncies de la vida no hem trobat el príncep blau o la princesa blava i no hem arribat a temps de tenir criatures, potser sí que tenim la sort d'estar envoltats d'un o dos tipus d'aquestes estructures familiars. A Bagdad Cafè la Jasmin i la Brenda, juntament amb els fills de la Brenda i algun habitant del motel de carretera, acaben constituint una mena de família. A Sota el sol de la Toscana, la Frances, gairebé sense adonar-se'n, va sumant membres a la seva nova família i culmina la pel·lícula amb el naixement dues famílies, aquest cop sí d'aquelles tradicionals.

Per sort, jo també tinc una família urbana d'aquest segon tipus i que està formada per amics i amigues que viuen a prop o una mica més lluny (però les tecnologies, i sobretot les baixes o nul·les tarifes telefòniques, ens acosten), però sé que són al meu costat en bons i mals moments i ells saben que poden comptar amb mi en qualsevol moment. No, no són molts amics i són d'una intensitat ben variada, però hi són i crec que ens alegrem la vida mútuament.

Crec que a hores d'ara no cal dir que m'han fascinat totes dues pel·lícules i que no deixaré d'aprofitar l'avinentesa per recomanar-les. He vist molts cops Sota el sol de la Toscana i no fa gaire vaig recuperar Bagdad Cafè, que ja m'havia encantat quan l'havia vista al cinema. Una cançó preciosa!