dissabte, 23 de febrer de 2008

Sota el Sol de la Toscana i Bagdad Cafè

Dues esplèndides pel·lícules per posar títol al post. Dues esplèndides pel·lícules que tenen una cosa en comú: les noves estructures familiars. Totes dues recreen situacions vitals en què la família no està composada pels membres tradicionals: pare, mare, fill i filla (també coneguda com a parelleta tonta), sinó per altres estructures completament diferents, però que formen un nucli familiar o convivencial o com se n'hagi de dir que seria força semblant al que fins ara es coneix com la "família tradicional".

Tinc molt clar, especialment des que va néixer el meu nebot, que els vincles de sang són molt forts i que saltaria molts obstacles per algú que ni tan sols sé si m'estimarà, si li cauré bé, però, què coi, és el meu nebot: sang de la meva sang i, de vegades, fins i tot em sembla veure-li trets que identifico amb mi mateixa (que patoset és, pobret meu!). I és que és fill del meu germà i tothom diu que no hi ha grans diferències entre el meu germà i jo, ja que, a més a més, compartim pare i mare.

Però els qui per circumstàncies de la vida no hem trobat el príncep blau o la princesa blava i no hem arribat a temps de tenir criatures, potser sí que tenim la sort d'estar envoltats d'un o dos tipus d'aquestes estructures familiars. A Bagdad Cafè la Jasmin i la Brenda, juntament amb els fills de la Brenda i algun habitant del motel de carretera, acaben constituint una mena de família. A Sota el sol de la Toscana, la Frances, gairebé sense adonar-se'n, va sumant membres a la seva nova família i culmina la pel·lícula amb el naixement dues famílies, aquest cop sí d'aquelles tradicionals.

Per sort, jo també tinc una família urbana d'aquest segon tipus i que està formada per amics i amigues que viuen a prop o una mica més lluny (però les tecnologies, i sobretot les baixes o nul·les tarifes telefòniques, ens acosten), però sé que són al meu costat en bons i mals moments i ells saben que poden comptar amb mi en qualsevol moment. No, no són molts amics i són d'una intensitat ben variada, però hi són i crec que ens alegrem la vida mútuament.

Crec que a hores d'ara no cal dir que m'han fascinat totes dues pel·lícules i que no deixaré d'aprofitar l'avinentesa per recomanar-les. He vist molts cops Sota el sol de la Toscana i no fa gaire vaig recuperar Bagdad Cafè, que ja m'havia encantat quan l'havia vista al cinema. Una cançó preciosa!

17 comentaris:

Striper ha dit...

Aixo dels fills i la sang es ben veritat pero jo tinc establerts un vicles amb una petita que biologicament no es meva, pero realment h'agafat tant dce mi que realment es mes meva que de ningu.

quim ha dit...

D'aquest post només puc parlar de la vessant cinematogràfica. He vist Sota el Sol de la Toscana, i fins al final estava convencut que l'actriu protagonista era la Kathleen Turner. Se'm va quedar allò de portar una dona de quaranta a la platja des de Roma (crec que en aquest moment de la peli ella no està a la Toscana) i arribar just quan la família està dinant en un xiringuito, i el petó de després de dinar, amb aire de sal.

De Bagdad Café tampoc puc dir res, perquè no l'he vist. Me l'apunto.

nur ha dit...

striper: completament d'acord, és precisament això el que intentava expressar. Ho deus haver fet molt bé, doncs :)

quim: ei, que l'error va ser culpa meva! vaig ser jo qui et va dir que era la Kathleen! I sí que és un moment bonic aquest que expliques.

Estic convençuda que Bagdad Cafè t'encantarà, quim! :)

Dav ha dit...

Doncs jo, jo no puc tenir nebots. La veritat, estic esperant que el meu cosí-germà (fill del germà del meu pare) tingui un fill perquè, n'estic segur, serà com un nebot per mi. Però ves per on, no s'acaben de decidir :P

Això de la família tradicional, doncs això, és tradicional. Ara ja no és com abans, per sort, que si tens trenta anys i no tens fills, t'agafa una crisi, fruit de la pressió del teu voltant. Els temps canvien i, ara, som més lliures.

La cançó de bagdad cafè, et convida a tancar els ulls i relaxar-te :)

quim ha dit...

Doncs ara tinc el cuquet de mirar-la. Aaaaaa aaaaa aaaaa I'm caaaaallinggg youuuuuu. Can't you hear me? :D

nur ha dit...

dav: amb la teva teoria del fill del teu cosí confirmes el que jo postul·lava :) i, sí que és veritat, venen ganes de relaxar-se.

quim: me la poso a la cartera i un dia d'aquests te la dono :)

Ferran ha dit...

Sobre el tema "família" estic absolutament d'acord amb tu, Nur, que està composada per tots aquells que ens envolten i són importants per nosaltres; i per als quals també nosaltres som importants. Però mi, però, els lligams de sang no són gaire definitius: els importants són els intangibles.

Bona setmana!

nur ha dit...

Ferran: per mi tant importants són uns com els altres, però els que sorprenen precisament són els tradicionals, ja que no els has buscat ni res i neix una passió sense adonar-te'n (no ho trobo racional i per això em costa més d'entendre, suposo, i també perquè sóc una mica obtusa).

No sé com explicar-ho, però un dia t'explico com va anar el dia que va néixer el meu nebot :)

Bona setmana!

Anònim ha dit...

Suposo que sí, que alguns víncles sanguinis uneixen tant (no sé si més) que alguns d'afectius. és curiosa l'observació que fas, Nur, amb el teu nebot perquè a mi em passa el mateix amb la meva filla, i no és biològicament meva. Des de petita va ser lletraferida, com son pare, li agradava dibuixar, com a sa mare, cinèfila com son pare i observadora com sa mare.... i ni el pare ni la mare són biològics. això em fa pensar que a la vida hi ha uns vincles molt més subtils que es creen d'una manera "intangible", com diria el Ferran. Intangible i també incomprensible...

En tot cas, benvinguda la família, la que ens ha tocat i la que anem creant sense adonar-nos, si sabem establir vincles afectius tan forts com expliques, i si aquests vincles no coarten la llibertat de cap dels membres (ja sabem tots com som els pares, ni que sigui inconscientment).

Toma rotllo!

Una abraçada familiar

Ferran ha dit...

Oh, i tant que m'ho explicaràs. Apuntem-ho a la llista de temes pel pròxim cafè...

Gatot ha dit...

puc?... doncs va...

els meus gatets, que no són de ningú més que d'ells mateixos, són la nit i el dia. Es porten 15 mesos. Iara viuen amb mi, ara amb sa mare.

El meu nebot, fill de ma germana, va ser el meu primer cadell. Me'l vaig estimar molt. I ara, que ja ha fet els 29 i s'ha casat, m'estima molt també.

Els nebots biològics de la meva ecs... que en té un munt, tant els petits com els grans sé que m'estimen i quan em veuen no s'estan de petonejar-me.

I els fills d'una bona amiga em van acollir amb un sentiment tan familiar que crec d'alguna manera també em veuen proper.

biologia? ambientalisme?

sentiments i estimació.

petons i llepades sentimentals

nur ha dit...

Anònim: a tu, com a altres persones de l'entorn proper, et trobo a faltar quan fa uns dies que no sé res de tu. Has passat a formar part de la meva família no biològica, ja ho saps :)

I, d'altra banda, pel que fa al tema de coartar la llibertat, crec que hem d'arribar a un equilibri que tingui en compte factors diversos (límits, edat, respecte, situació personal, etc.). Uf, quin tema encetaríem aquí.

I... és que la Gemma és molta Gemma, anònim :)

Ferran: ja pots comptar-hi, però com que cada dia em queda més lluny (aviat en farà 4!), cada cop hi poso menys emoció :P

Gatot: Pots sempre, no cal ni que ho preguntis!

Sí, senyor, sentiments i estimació, però hi ha vincles que estableixes amb determinades persones que et fan sentir com si fos una mena de família, més enllà de vincles de nebots, germans i pares i mares.

Els teus gatets també poden estar ben orgullosos del pare. Jo crec que mitja xarxa n'està enamorada dels gatets :)

Una abraçada!

quim ha dit...

Llegint els comentaris em sembla que sí que puc dir alguna cosa. El meu pare va morir quan en prou feines iniciava l'adolescència i ha sigut gràcies al caràcter extraordinari i a la talla personal de la meva mare, que hem pogut la meva germana i jo ser el que som i sentir-nos raonablement feliços de ser-ho.

Amb això vull dir que la meva família ha estat la família, vés per on. No tinc encara molt desenvolupat aquest sentiment de família extra-familiar que parleu. No només perquè no tinc nebots, ni vinculacions afectives amb els fills d'altres membres de la meva família. M'encantaria ser el 'tiet quim', i em sembla que faria molt bé el paper i em fa molta enveja veure els tiets i tietes de la meva edat portant regals per als nebots el dia de reis. Com que no han nascut membres nous de la nostra sang, i potser perquè la meva mare, la meva germana i jo hem fet una pinya molt compacta per tirar endavant, el sentiment familiar encara és molt biològic, i amb llaços molt directes.

Això sí, he de reconèixer que hi ha gent de fora que m'alegra el dia, i que a vegades tinc un sisè sentit que em diu quan li van bé les coses, o quan li van malament. Gent, com diu la nur, que la trobo a faltar quan passen uns dies que no sé res d'elles. I em sento orgullós que elles també vulguin compartir amb mi,voluntàriament, un vincle afectiu que no ens ve de fora, i que el volem mantenir tots dos. Gent que, simplement, estimo, i molt.

Em sembla que he batut el rècord de comentari. :D

nur ha dit...

quim: bonic comentari i em sembla ja ets el tiet quim d'algun nen, encara que no sigui biològic.

Hi ha un parell de nens, fills d'amics meus, que van néixer uns anys abans (pocs) que el meu nebot i als quals sento una mica com si fossin els meus nebots: en realitat, van ser els meus primers contactes amb criatures.

Una abraçada :)

Ferran ha dit...

Sí que és bonic el teu comentari, Quim. Llarg també ;-), però m'ha cridat l'atenció per bonic.

Xavi ha dit...

Estimar i sentir-se estimat... què bonic!!

Nur: Li xerraré a Rouco Varela les tever reflesxions vers la família. Veuràs tu!!

nur ha dit...

Xavi: doncs sí, sí que ho és. I és tota una sort que hauríem de saber apreciar cada dia :)

En Rouco Varela... ja em deu haver excomunicat fa temps. Què hi farem, noi?