Any Rodoreda

Quan encara no havia acabat l'institut, em vaig apassionar amb la lectura de gairebé totes les novel·les de la Mercè Rodoreda (sovint sóc una mica obsessiva amb les passions): primer van ser els vint-i-dos contes, de lectura obligatòria a l'institut.

Després recordo que la meva àvia i una tieta-àvia que tenia em van deixar molts i molts llibres, sobretot de la Rodoreda: La plaça del diamant, Aloma, El carrer de les camèlies, Mirall trencat... i així fins llegir-ne l'obra completa.

A 18 anys pensava que algun dia faria una tesi sobre l'obra de la Rodoreda i m'apassionava no només la seva obra, sinó també la seva biografia: la Rodoreda era una dona molt moderna per al seu temps, plena de vivències, experiències, coneixement del món, que encara ara envejo. Alguns diuen, a més, que era una dona molt guapa, però jo no la trobo pas guapa (és clar que no sóc jo qui ha de jutjar la seva bellesa com a dona).

La tesi no va arribar mai: ni aquesta ni cap altra. Vaig acabar la carrera i vaig canviar la meva orientació professional. D'altra banda, vaig créixer i tota la sensibilitat que destil·laven els seus escrits i que tant m'havia motivat a l'adolescència, em carregava una mica en fer els 20, així que vaig canviar la Rodoreda per altres escriptors (per exemple, l'ara sobrevalorat Quim Monzó —curiós, té el web en català, español i English: un tio llest!—).

Enguany celebrem l'Any Rodoreda i vull dedicar-li alguna cosa més que un post a la Mercè Rodoreda: rellegiré alguna novel·la, possiblement La plaça del diamant i us poso a continuació un fragment que sempre m'ha encantat i que segur que ja he citat més d'un cop (dur, però preciós):

"Quan alguna vegada havia sentit: aquesta persona és de suro, no sabia què volien dir. Per mi, el suro, era un tap.Si no entrava a l'ampolla, després d'haver-la destapada, l'aprimava amb un ganivet com si fes punta a un llapis. I el suro grinyolava. I costava de tallar perquè no era ni dur ni tou. I a l'últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro... perquè, de suro, ho era jo. No eprquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hauriapogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg"

I just en aquesta pàgina (la 173) hi ha una data: 6 de juliol de 1997.

Als 40 recupero aquella sensibilitat de la postadolescència i em deleixo per tornar a llegir-li coses a la Rodoreda. Una abraçada ben gran, Mercè, siguis on siguis.