dissabte, 2 de febrer de 2008

Any Rodoreda

Quan encara no havia acabat l'institut, em vaig apassionar amb la lectura de gairebé totes les novel·les de la Mercè Rodoreda (sovint sóc una mica obsessiva amb les passions): primer van ser els vint-i-dos contes, de lectura obligatòria a l'institut.

Després recordo que la meva àvia i una tieta-àvia que tenia em van deixar molts i molts llibres, sobretot de la Rodoreda: La plaça del diamant, Aloma, El carrer de les camèlies, Mirall trencat... i així fins llegir-ne l'obra completa.

A 18 anys pensava que algun dia faria una tesi sobre l'obra de la Rodoreda i m'apassionava no només la seva obra, sinó també la seva biografia: la Rodoreda era una dona molt moderna per al seu temps, plena de vivències, experiències, coneixement del món, que encara ara envejo. Alguns diuen, a més, que era una dona molt guapa, però jo no la trobo pas guapa (és clar que no sóc jo qui ha de jutjar la seva bellesa com a dona).

La tesi no va arribar mai: ni aquesta ni cap altra. Vaig acabar la carrera i vaig canviar la meva orientació professional. D'altra banda, vaig créixer i tota la sensibilitat que destil·laven els seus escrits i que tant m'havia motivat a l'adolescència, em carregava una mica en fer els 20, així que vaig canviar la Rodoreda per altres escriptors (per exemple, l'ara sobrevalorat Quim Monzó —curiós, té el web en català, español i English: un tio llest!—).

Enguany celebrem l'Any Rodoreda i vull dedicar-li alguna cosa més que un post a la Mercè Rodoreda: rellegiré alguna novel·la, possiblement La plaça del diamant i us poso a continuació un fragment que sempre m'ha encantat i que segur que ja he citat més d'un cop (dur, però preciós):

"Quan alguna vegada havia sentit: aquesta persona és de suro, no sabia què volien dir. Per mi, el suro, era un tap.Si no entrava a l'ampolla, després d'haver-la destapada, l'aprimava amb un ganivet com si fes punta a un llapis. I el suro grinyolava. I costava de tallar perquè no era ni dur ni tou. I a l'últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro... perquè, de suro, ho era jo. No eprquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hauriapogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg"


I just en aquesta pàgina (la 173) hi ha una data: 6 de juliol de 1997.

Als 40 recupero aquella sensibilitat de la postadolescència i em deleixo per tornar a llegir-li coses a la Rodoreda. Una abraçada ben gran, Mercè, siguis on siguis.

20 comentaris:

dErsu_ ha dit...

Ara no recordo qui va dir allò que "la plaça del diamant" era la versió catalana d'"allò que el vent s'endugué". Potser en Brossa.

Laprí | David ha dit...

Algun dia m'has d'ensenyar, que tu en saps molt, sobre literatura catalana, escriptors, llibres interessants, per exemple, aquesta que dius, la Merc`r Rodoreda, ni em sonava el seu nom, que segurament l'hauré escoltat, però ben poc.

quim ha dit...

Estic completament d'acord que el fragment de la Rodoreda és un fragment molt colpidor i literàriament molt potent. Però és d'aquelles petites obres d'art que val més que es quedin en això: en una intensa experiència literària però que no t'agafi.

La Rodoreda és una gran escriptora i hauria de tenir més reconeixement fora; un reconeixement que tenen altres escriptores com la Virginia Wolf, amb una qualitat literària semblant, al meu entendre. Recordo que vaig llegir en una lectura de l'assignatura de llengua catalana, un fragment del monòleg que una minyona li diu al nen que està cuidant. És un monòleg perquè el nen, pobret, no pot contestar. El vaig trobar sublim. Si un escriptor pot escriure un monòleg com aquest es mereix ser reconegut entre els millors. M'alegro que en David s'interessi per la Rodoreda i que el teu post serveixi per donar-la a conèixer als que,per estar en un territori no català, estan condemnats, sense saber-ho, al desconeixement de grans coses que estan molt a prop.

quim ha dit...

Per cert, m'han agradat molt les fotos de Girona. Ai, a mi Girona també m'enamora. Sobretot m'ha fet molta gràcia la foto de la muralla :D

Dav ha dit...

Doncs sovint hi ha escriptors que marquen molt. I també, sovint, un s'acaba saturant i abandonant la seva obra. Després, al cap d'un temps, retorna, i amb tota la força del primer moment. Disfruta-la, ara que n'és el seu any.

nur ha dit...

dersu_: doncs és una comparació molt encertada, sí.

laprí: però la literatura cal anar paint-la a poc a poc, david. Quan t'acabis un llibre, et parlaré d'un altre novel·lista perquè continuïs. I jo cada dia en sé menys de literatura!

quim: m'alegro que a tu també t'agradi. Com deia en un altre bloc, que tu també llegeixes, la llengua hauria de ser el que menys ens marqués (si les traduccions són bones, clar).

La muralla no és un dels meus llocs predilectes de Girona, però no està pas mal tampoc :)

dav: sí, jo sóc així, quan m'apassiono vaig a per a l'obra completa (tant si és literatura com si és música) fins que em saturo i després passa molt, molt de temps fins que no torno a llegir i/o escoltar. Em caldria ser més mesurada!

Ferran ha dit...

Un post molt bonic, Nur.
He de dir que mai m'he llegit La plaça del diamant. Això sí, n'he vist la pel·lícula, amb la Munt i l'Homar, i la trobo molt bonica (per cert, estic fent gestions per poder-la passar aquí, a Berlin, el 22 d'abril :-)

Algun dia me la llegiré, ho sé. I també Mirall trencat.

nur ha dit...

Ferran: Gràcies :)

Això de la peli és el 22 o el 23? No seria més indicat el 23?

La pel·lícula també em va agradar molt: trobo que la Sílvia Munt és una tia molt expressiva i el Lluís Homar sempre m'ha agradat molt, però no deixis de llegir-li les novel·les (o els contes).

Ferran ha dit...

La idea és passar-la el 22 al vespre, com a "aperitiu" de cara a la festa de Sant Jordi, que la celebrem a una llibreria (espanyola) on s'enrollen molt amb el tema del català.

Núria ha dit...

Bona nit Nur,
gràcies pel teu comentari. Jo tampoc n'escric gaires de literaris. La Mercè Rodoreda m'apassiona. Vaig començar com tu en plena adolescència amb un llibre de lectura obligatòria i em va encantar. I vaig començar a buscar un llibre i l'altre i a llegir les biografies... M'agrada molt Mirall trencat, que ara la passen (repetida) per TV3 els diumenges a la tarda i El carrer de les camèlies. Són dos llibres molt emblemàtics de Mercè Rodoreda, tot i que tota la importància se l'emporta La plaça del Diamant.
Nur, el fragment que has escollit és un dels que impressionen de La plaça del Diamant, quan l'he començat a llegir, l'he recordat de seguida.
Veig que tenim aficions o passions semblants. Una abraçada!

Spock ha dit...

A mi també em va passar una mica això que expliques, amb la Rodoreda i, quan la vaig rellegir, ja de grandet per qüestions més prosaiques (em vaig embolicar jo solet en un treball de facultat), em va embafar una mica la Plaça del diamant... però Mirall Trencat em va semblar encara més bona que la primera vegada que l'havia llegit. em va semblar una de les novel·les més ambicioses irreixides de la literatura catalana de tots els temps...

Potser exagero, però, de la rodoreda, jo recomanaria amb absoluta convicció, Mirall trencat que, per cert, té una magnífica traducció castellana (sigui dit pel David).

I ja que hi som... Vau veure aquella petita Plaça del Diamant que van fer al teatre Borràs en forma de tres monòlegs a càrrec de tres actrius impressionants com Montserrat Carulla?

Una abraçada literària

nur ha dit...

ferran: una magnífica idea, doncs. Que vagi molt i molt bé! :)

núria: aquesta escena em sembla molt colpidora i està tan ben escrita. Les paraules triades, la puntuació, les pauses. De vegades l'he llegida en veu alta i, si li poses una mica de sentiment, sona molt i molt dur. I, sí, tot són coincidències, noia :)

Spock: doncs ho tindré en compte. Deures per al 2008: primer La plaça i després el Mirall trencat. Per cert, david, si llegeixes la Rodoreda aprendràs força vocabulari!

I, no, no vaig veure aquesta meravella teatral de què parles, però cada dia admiro més la Montserrat Carulla. Quina gran dona, a més d'una estupenda actriu!

nur ha dit...

Per cert, dersu_, sembla que sí que va ser en Brossa: he trobat aquest article que es diu Destilat de Txèkhovon apareix la cita.

dErsu_ ha dit...

Ah, el món és un mocador. En llegir el vostre enllaç he trobat una crítica a una de les darreres obres de teatre que he vist, l'oncle Vània a la Biblioteca de Catalunya, i trobo que la referència no és gratuïta, doncs a casa nostra, potser, sempre s'ha exagerat molt amb la Colometa, pobrissona ella.

nur ha dit...

dErsu_: m'alegro que us hagi estat útil l'enllaç :)

Ferran ha dit...

Algú ha parlat de l'Oncle Vània a la Biblioteca de Catalunya? La vaig el Nadal passat i em va encantar, tant l'obra en sí com el lloc on es representava!!

DooMMasteR ha dit...

Tens un regalet al meu bloc. Te'l mereixes! ;-)

nur ha dit...

És tot un honor el teu regalet, DooM. Gairebé em fa plorar (estic molt bleda aquests dies). Gràcies i una abraçada ben gran :)

quim ha dit...

Felicitats pel regalet d'en doom, nur. Me n'alegro molt.

Veus com va arribant la primavera? Jo la vaig notar ahir al baixar del tren. Ja ho saps... una olor de sofregit de paella...

nur ha dit...

Gràcies, quim. Doncs tu ets un dels "meus" premiats precisament :)

I jo no sento encara la primavera, si no, ja ho saps, estaria molt eufòrica i encara no ho estic :)