20.20 Arribem a les delícies. Pugen i baixen viatgers. En una altra via hi ha un tren que solc agafar sovint als matins per anar cap a la feina, tot i que repetidament anunciïn que no s'hi pot pujar amb bitllet de rodalies (digueu-me infractora i incívica).
Delicias, amb un sostre alt i una gran vidrera, és una estació àmplia, clara, espaiosa. Si m'hi pogués aturar, la miraria més detingudament. Que diferent de l'atapeïda, fosca i llòbrega Barcelona Sants!
20.30 El tren avança de nou. De seguida sortim de l'estació i no hi ha cap túnel. Comença a fer-se fosc.
20.45 M'aixeco a prendre un cafè calentó, tot i saber que en pagaré el gust i les ganes, o sigui un euro i mig. A la cafeteria em discuteixo (poc) amb un individu que pretén colar-se: el deixo parlant sol, però no permeto que se'm coli, trepitjant fort! Mentre prenc el meu cafè amb llet, fullejo la revista Paisajes on trobo un interessant, però breu, article sobre la gènesi de Facebook a la universitat de Harvard.
21.00 Acabat el cafè amb llet, torno al meu seient. El tren no corre, sinó que vola. S'està fent fosc, però s'entreveuen núvols negres i una espessa boira a la meseta castellana. Ara tothom mira
El ultimátum de Bourne, tot i que deu estar a punt d'acabar. Algú dóna cops, més que teclejar, a un ordinador.
L'espessa boira envaeix les petites valls que s'entrelluquen a no gaire distància. S'acaba la pel·lícula. Passem per Medinaceli i plou. Els arbres i el terra són ben molls. L'herba torna a ser abundant i ben verda. Uns núvols foscols ho embolcallen tot: em sembla que trona.
En poc més de mitja hora som a Atocha. Segons en
David-Laprí, hi arribarem abans: contràriament al que ens té acostumats a les rodalies, Renfe preveu més temps del realment necessari per a l'AVE.
El company de seient du una cartera Cyclops, marró, lletja i es diu José Manuel o, almenys, això diuen uns mails que du impresos dins de la cartera tan lletja. L'obre, la tanca, la torna a obrir... A l'altra banda del passadís, una sevillana truca a l'Encarna, la seva assessora informàtica perquè el portàtil no li deixa escriure. Quan intenta teclejar, se li selecciona tot el text i així no hi ha manera d'escriure. Ja ha reiniciat l'ordinador dos cops, però res de res. Em retinc: m'aixecaria i miraria de resoldre-ho, com si jo sabés alguna cosa d'informàtica.
El tren va ara a 298 km/h (wow!): vola! És espectacular. No sóc conscient que hagi passat molta estona des que he pujat al tren. Abans el mateix trajecte es recorria en més de set hores.
Miro el cel buscant la llum velazquiana de Castella, però tot i que és més clar que uns quilòmetres enrere, no la puc trobar. Petits núvols negres i la foscor de la nit que s'acosta tenyeixen el cel.
Passem Guadalajara i el tren tampoc no s'atura: té pressa, vol arribar a destinació.
En José Manuel tanca els ulls i es fa l'adormit, però no dorm, jo ho sé. Mou les parpelles d'una manera que, si dormís, no faria.
Blackberries, pda, ps, mòbils de tecnologia puntera, portàtils... Tothom porta el seu aparellet, més o menys sofisticat, per estar ben comunicat en tot moment, no fos cas que ens avorríssim. He vist pocs llibres, diaris o revistes, coses que predominen als avions, on, és clar, no es poden connectar els aparellets citats.
21.30 Una immensa lluminària anuncia que Madrid és ben a la vora: creuaments de carreteres, milers de fanals. El tren va disminuint la velocitat i la temperatura exterior, per sort, puja una mica: ara fan 16 graus centígrads. De nou, túnels: curtets, però abundosos. I ara sí, ja és fosc. La multitud de fanals fan més pregona l'arribada de la nit.
21.40 Ens acostem a Atocha: milers de vies, milers de vagons de mercaderies, Renfe Integria, garatges per a trens, per a milers de trens. L'AVE va disminuint la velocitat fins gairebé aturar-se. A la vora d'Atocha hi ha deu o dotze trens AVE aparcats i ens n'anem creuant més i més. Tot són AVE!
L'entrada a Madrid és molt més lenta que la sortida de Barcelona, però tot apunta que arribem abans de temps. La patètica megafonia ens anuncia en un més que dubtós català l'arribada a les 21.45. Arribem, doncs, a Atocha a les 21.47, amb 10 minuts d'antelació!
M'ha encantat el viatge: en un no res he aparegut al centre de Madrid mirant el paisatge i escrivint aquestes línies al llarg de les dues hores i tres quarts que ha durat el trajecte. És genial! En Laprí em contesta: Sí que és genial l'AVE, sí :)
Majadahonda és un municipi del nord de Madrid, a només 16 km, i que té 63.545 habitants. Al costat de Majadahonda hi ha Las Rozas, un municipi que potser és més conegut.
En 7 anys el centre de la ciutat no ha canviat gaire, però jo hi he viscut moltes coses: moments preciosos i inoblidables, moments durs... fins i tot vaig estar a punt de venir a viure-hi. Ara ha arribat el moment de dir-li adéu: tot i que estic segura que hi tornaré un moment o un altre, ja no serà el meu lloc de residència quan vingui a la capital. Qui m'allotja a casa seva canvia de ciutat: ara ens traslladem a Villanueva del Pardillo, una ciutat dormitori, una mica més lluny de Madrid (a 26 km) que té uns quants habitants menys: gairebé 15.000.
