divendres, 2 de novembre de 2012

El sentit de la vida

Dies com ahir (Tots Sants), però, sobretot, quan has viscut experiències doloroses molt properes, em fan pensar en el sentit de la vida: treballar, lluitar, queixar-se, discutir, enfadar-se...

Hi ha experiències que em fan pensar que potser més val deixar tot això de banda i gaudir de la poca estona que som aquí perquè en qualsevol moment es gira la truita i, de cop i volta, s'acaba tot.

No, tampoc no pot ser així, perquè precisament per trobar aquestes estones de gaudi, per fer allò que realment ens ve de gust fer en aquesta vida necessitem disposar d'uns dinerets per veure món, per comprar cultura, assistir a espectacles... Sí, ja es tracta d'això: combinar les estones de feina, lluita, queixes, discussions i mals rotllos amb allò que ens ve de gust fer. I, sobretot, mirar de fer feliços els qui ens envolten de prop i ens estimem.

Però tot i això... quin és el sentit de la vida? Potser em manca tenir creences religioses, algun ens superior que ens manega i ens dóna la felicitat eterna en algun altre moment? Sovint penso que hauríem de fer al revés: treballar de grans i gaudir de la vida de joves, de manera que no quedaria ningú que no gaudís de la vida. Sí, sé que no té lògica, però és injust quan algú que marxa és jove i s'ha passat els seus millors anys de vida treballant i treballant i treballant.

Per a mi, la vida cobra sentit quan viatjo, quan estic a la vora dels meus i els veig feliços i molts altres moments que ara no sabria descriure, però no, no pot ser només això.

Malgrat això, sé que avui també sortirà el sol i que hi haurà paisatges tan bonics per veure com aquest...


En fi, si algú em llegeix i troba sentit a la vida... me'l pot explicar? Gràcies!

2 comentaris:

Ferran ha dit...

Jo tinc la sort de creure que la vida no està limitada entre el naixement i la mort física. No és una creença racional, no és que "vulgui" creure, és que crec.

Tens raó, Núria, i hi ha coses que ens ho recorden: hem de mirar de ser ferliços i de fer feliços, mentre som aquí. Al cap i a la fi, no ens endurem res més que allò que cap asals nostres cors, que no és pas poca cosa.

Un petó ben fort,

nur ha dit...

Gràcies, Ferranet. M'agradaria creure el que dius, però, com tu mateix dius, és una qüestió de fe i a mi em falta. Tant de bo pogués creure en un ésser superior o una vida en uns altres espais, però no, per molt que m'ho proposi no hi puc creure.

Sovint m'agrada pensar que els qui han deixat, de fet, continuen per aquí, vetllant per nosaltres. Però no, tampoc no m'ho puc creure. Em quedo amb el que és real: el temps compartit, els abraços compartits, la felicitat i la tristesa compartida. En definitiva, l'amistat, l'estimació cap aquelles persones que ens hem estimat molt i que mai ningú no ens treurà.

Molts petonets, amic Ferran!