L'orgull i la dignitat de ser funcionària

Fa més de vint anys que treballo a l’Administració pública, serveixo ciutadans com vosaltres o com jo mateixa i tot i que hi vaig anar a parar una mica casualment, amb el temps he descobert una vocació per mirar que el país rutlli, per facilitar la vida a les persones i per canviar des de dins una Administració que no acaba d’anar bé des d’iniciatives com ara la Xarxa d’Innovació Pública, però també des de la feina de cada dia, granet a granet.


Fa més de vint anys que treballo a l’Administració pública, sentint acudits sobre la desídia, la ineptesa, la deixadesa i altres belleses dels funcionaris. Al començament em feien gràcia, després em van començar a cansar i darrerament la sensació que som la xacra que ha produït la crisi en aquest país, que cobrem massa, que treballem poc i que tenim massa privilegis m’indigna.

Quan vaig passar un any tancada a casa i preparant unes oposicions, molta gent m’animava amb frases com: però com vols entrar si no tens cap punt per accedir-hi? Si no tens cap conegut que t’hi enxufi! Mentres les meves amigues sortien de festa i ho passaven bé, jo cada dia, després de treballar unes horetes, em posava a estudiar totes les tardes. També em tancava els caps de setmana, ja que vaig tenir la sort de coincidir amb el meu noviet que també era opositor i les seves oposicions eren una mica més dures.

Però neta i honestament, això sí després d’un any dedicat a estudiar 80 temes que mai més no m’han servit per a res, vaig aprovar les oposicions: a la posició 29 de 31 places i superant, això sí, les més de 300 persones que s’hi havien apuntat, però que molt probablement no havien estudiat gaire o gens.


A l’Administració pública, tant a la que treballo ara com a la que havia treballat anteriorment, hi ha tota mena de treballadors: alguns responen, efectivament, a la caricatura del funcionari amb manguitos que compleix estrictament amb el seu horari, truca per telèfon a tota la parentel·la, utilitza més temps de l’adequat per anar a esmorzar, que sovint està de baixa... I, sobretot, hi ha caps que permeten que es perllonguin aquestes situacions; no només ho permeten, sinó que sovint ho alimenten.


Però al costat d’aquestes tristes (i denunciables) escenes, molts funcionaris, moltes d’aquestes persones, molts servidors públics creiem fermament que cal facilitar la vida a la ciutadania, que cal millorar les condicions, innovar dintre de l’Administració, fer noves propostes, treballar més hores del compte perquè val la pena, perquè és una millora social que reverteix en nosaltres mateixos, pensem que fins i tot és positiu dedicar-hi hores del nostre temps de lleure.


I m’indigna veure com la condició de funcionari és cada cop més una riota: ens abaixen el sou, ens retallen drets que fins ara se suposava que haurien de facilitar que s’estenguessin a tota la societat, allò de l’Estat del benestar; ara, però, assistim a la seva destrucció. I la ciutadania, en general, assenteix, considera que està bé que es baixi el sou als funcionaris.


Cal retallar, segur, però també aniria bé denunciar qui ens ha portat fins aquesta situació. És que no hi ha responsables? Qui s'ha lucrat sobremanera d'aquesta espiral d'especulació amb el sòl i la construcció? Oi que tothom sap qui s'ha lucrat? On són els diners?


Sí, senyors, comencen les retallades, retallades per tot arreu: justificades o injustificades. Potser convé rebaixar-nos els dies de premi assolits amb motiu dels molts anys treballats, potser és moment de tornar-nos a retallar el sou, potser gaudíem de massa dies d’assumptes personals, potser sí, però no volem ser l’ase dels cops ni creiem que la solució a aquesta crisi passi pels nostres sous, per la nostra jubilació, pels nostres tiquets menjador.


I una altra enganyifa: els dies d'assumptes propis (d’acord, un privilegi de què no se sol gaudir al sector privat) va ser una concessió d’anteriors governs a canvi de perdre poder adquisitiu i de no apujar-nos els salaris amb l'IPC. O sigui, salaris congelats a canvi d’uns dies festius de més. Per què no s’explica la veritat? Els dies de lliure disposició que ara serveixen per criminalitzar-nos davant la societat són els que els sindicats, en nom nostres, van pactar a canvi de no guanyar més diners quan l'economia anava prou bé i les persones guanyaven força més diners que els salaris discretíssims de funció pública.

I el pitjor de tot: no tots els funcionaris tenim el mateix sou. Hi ha cossos generals, cossos específics, nivells, escales, complements de destinació i complements específics: des d’un subaltern amb nivell mínim (E-14: 1.292,45 € bruts mensuals) fins a un funcionari de cos superior amb nivell màxim (A-30: 4.775,94 € bruts mensuals) hi ha l’esgarrifosa diferència de 3483,49 euros! És a dir, que no és el mateix rebaixar un 5% a algú que és menys que mileurista que a les persones que tenen, posem per cas, un nivell 30, oi? Però quan es parla de retallades: tots al mateix sac!


Els sous dels funcionaris, a més, són públics: no hi ha sorpreses! No cobrem elevades primes quan ens jubilem ni res que s’hi sembli! Taules retributives vigents des del mes de juny de 2010, en què se’ns va aplicar una nova retallada, per aplicació del del Decret-llei 3/2010, de 29 de maig, de mesures de contenció de la despesa i en matèria fiscal per a la reducció del dèficit públic.


Per sobre de tot això, hi ha la dignitat d’un col·lectiu: el dels funcionaris, persones, com tu o com jo, que mirem de fer bé la nostra feina, que posem passió i il·lusió per tirar endavant els nostres projectes, projectes en què creiem. Una dignitat que crec que molts hauríeu de respectar i que no hauríem d’haver perdut mai!