diumenge, 17 d’abril del 2011

Orgull de filla

Impossible estar més orgullosa del que estic: l'Adela ja ha après a xatejar! Quan, fa uns mesos, va iniciar la tasca d'iniciar-se en l'ús de l'ordinador em va dir que no ho expliqués a ningú, perquè li hauria fet vergonya defallir en l'intent i que algú més ho sapigués. Jo estava convençuda que ho aconseguiria i així li vaig dir, ho veia tan clar i... no he fallat.

Val a dir que l'Adela, la meva mare, no havia tocat mai no només un ordinador sinó que mai no havia fet servir una màquina d'escriure. Va assistir a un curset organitzat per l'ajuntament del meu poble, conjuntament amb Dones en Xarxa: un curset de tres dies d'iniciació a l'ordinador. I jo vaig pensar: com pretenen que algú que no ha tocat mai un ordinador aprengui res més que l'ús del ratolí en només tres dies? Aberrant!

Però ma mare, que no és manya, sinó manxega d'Alborea, però tossuda com qui més, a poc a poc i bona lletra ha anat seguint les instruccions que li donava: primer només moure el ratolí, després escriure documents al Word... aviat teclejar a l'ordinador ja no li semblava tan difícil. Tot just fa dos mesos va començar a enviar-me dos missatges de correu electrònic cada dia i s'emocionava cada cop que en rebia un.

Aquesta setmana, per mitjà de Gmail (quin gran invent!), vam aconseguir xatejar un dia. Al cap d'una estona em va trucar per telèfon per explicar-me que estava tan emocionada: és increïble com als 74 anys pot mantenir una il·lusió que moltes persones als 30 anys ja donen per perduda.

No cal que us digui que, de gran, vull ser com ella. L'admiro tant, l'estimo tant...

18 comentaris:

Xavi ha dit...

És el plaer d'aprendre coses noves. Això no té edad.

Joana ha dit...

Quin post tan entranyable. De les persones grans ens queda molt per aprendre encara que ens pensem que en sabem més i de tot. Amb paciència es pot aconseguir allò que un vol.
Felicita-la de part meva. :)

Ferran Porta ha dit...

Què xulo, Núria :))))

Rita ha dit...

Maco tot, Núria, quin gust de llegir aquest apunt!!!

sànset i utnoa ha dit...

i no només tu, jo també!

És encoratjador que a determinades edats encara es vulgui aprendre. Això no s'ha de perdre mai!

*Sànset*

Amàlia ha dit...

Hola Adela!.Sóc l'Amàlia.Bene, bene, bene! jo no en tenia cap dubte.Es més,quan m'ho vàres explicar(que estaves aprenent i que la Nuria et posava deures)em va semblar fantàstic i sobretot em vau semblar fantàstiques vosaltres dues.Perque és així de senzill i així de complexe de vegades:ens necessitem uns als altres,la pròpia sang es necessita,és necessària i és la que et dona forces ,coratge i empenta.Per tant,si la tens i es de bona qualitat,cal tenir-la sempre en conte i no oblidar-se mai i viure-la,aprendre d'ella i ensenyar-li de manera que el circuit segueixi fluïnt,circuli bé i es regeneri.
Jo us estimo molt a les dues,em sembla que ho sabeu però per si de cas us ho dic de nou.
Adela!! un petonàs molt fort,una abraçada i a veure si aviat m'envies un mail!.

nur ha dit...

Xavi: uf, sí que té edat. Conec gent que es va aturar ja en fa uns quants i són força més joves que ma mare.

Joana: gràcies! no només ho faré, sinó que l'ensenyaré a llegir aquest post :)

Ferran: sí, molt! :)

Rita: gràcies! És que fa contenta tenir una mama així :)

Sànset: gràcies. I no és només l'aprenentatge, és la il·lusió que li posa a tot el que fa: jo vull ser com ella, coi!

Amàlia: nena, que tu ets quasi de la família! I ja ho saps que t'estimem, oi? No trobo el moment d'envair-te, però ho faré, no ho dubtis :) Petonets, molts!

Mireia Plana ha dit...

Us he de felicitar molt a totes dues, però sobretot a l'Adela, que fa anys que, sense saber-ho, té un club de seguidors que admiren la seva tenacitat, la seva alegria de viure... i les seves croquetes!!! Adela, gràcies per donar-nos aquest bon exemple! Ara el meu objectiu és aconseguir que la meva mare, que està en el mateix procés, t'enviï un correu electrònic!! Gràcies, Nur, a tu també!!!

Joana ha dit...

Un post molt maco, Núria!

D'aquí res la teva mare tindrà més seguidors a Twitter que no pas tu. :-)

No perdre mai les ganes d'aprendre... això és el que jo voldria quan sigui gran.

Jordi Graells ha dit...

Ostres, quin apunt tan tendre i emotiu 8D... Sobretot m'ha agradat això del «és increïble com als 74 anys pot mantenir una il·lusió que moltes persones als 30 anys ja donen per perduda». Només per aquesta actitud es mereixeria una Creu de Sant Jordi: per donar exemple que, amb tenacitat i fe, es pot anar molt lluny. Justament el que necessitem més ara col·lectivament. Endavant Adela!!!

nur ha dit...

Mireia: sí, senyora. Isaura i Adela, quina gran combinació :) Ostres, sí que en fa temps d'allò de les croquetes i ella ni ho sap! Li explicaré, segur que li fa molta gràcia!

Joana: gràcies. Dubto molt que tu les perdis, tu ets igual de tossuda que ella i fins que no veus les coses clares... allà que estàs amb la banya. Però merci per ser-hi :)

Jordi: gràcies. I, sí, a veure quan li aconseguim una Creu de Sant Jordi! :)

Joan ha dit...

Un somriure gegant per a totes dues. Energia possitiva i endavant.

mar ha dit...

Quin goig de mare!

Tots n'hauríem d'aprendre una mica d'aquesta tenacitat i constància, oi?

arati ha dit...

Que maco!

Anònim ha dit...

D'una mare com aquesta per forza ha de sortir una filla com tu,Nur, que omples d'alegria i tendresa tot allò que tens a la vora, felicitats a totes dues per ser com sou, ens cal gent així al nostre país.

Petonets

nur ha dit...

Joan: gràcies. Acceptem de bon grat els teus somriures :)

mar: buf, encara em queden moltes coses per aprendre d'ella. És una canya! :)

arati: gràcies :)

Anònim (no gaire anònima, t'he descobert de seguida): gràcies pels "piropos". Tu sí que omples el món de tendresa, carícies i amor. Moltes mares i àvies com tu i la meva mare (també iaia Adela) ens caldrien en aquest país! Una abraçada ben gran, Mercè :)

Unknown ha dit...

tants anys junt, i sempre ens sorprenen. Que gran la teva mare i que gran la filla!! genial :)

nur ha dit...

David: gràcies :)