dissabte, 19 de març del 2011

M'exalta el nou i m'enamora el vell

Aquesta setmana he viscut dues experiències que refermen la meva creença de la necessària convivència del vell i el nou, que calen els mashups que ara tan estan de moda: cal barrejar les coses i les idees, calen actuacions transversals i cal transferència de coneixement entre col·lectius multidisciplinaris. Visca la barreja, visca la diferència, visca la integració!




En un post que vaig escriure fa més d'un any ja vaig explicar que vivia (i encara visc) en un pis ple de taques a les parets per culpa d'uns emissors tècnics que em van aconsellar i instal·lar l'any passat. Aviat presentaré una denúncia als jutjats: hi hauré d'invertir uns diners, però és de justícia que em retornin els diners que jo vaig pagar i que em pintin la casa.

El cas és.... dijous arribo a casa i em trobo a la porta de l'escala un munt de fulls que diuen el següent: "Sóc veïna del carrer Mestres Villà i estic interessada a contactar amb una veïna del carrer (elmeucarrer), ja que m'he assabentat de manera casual que va resultar afectada amb negrors a les parets i per la resta de la casa per una instal·lació de calefacció elèctrica Ducasa. Jo també estic afectada amb el mateix problema amb Ducasa i estic amb tràmits i denúncies. Si cal, aniré per via judicial i, si som dues, molt millor. Si li pot interessar el meu telèfon és 93.555.XX.XX (tardes)"

Et voilà.... en un segle en què comença a parlar-se de la mort del correu electrònic (ui, sí, que evolucionats estem! :P), resulta que em localitzen a partir d'un comentari fet en una botiga i repartint papers per mig poble. I, sí, és que visc en un poble: boníssim!


2. Sentiments en paper

Una bona amiga, malaltona des de fa uns mesos, però que segur que es curarà ben aviat, m'agraeix la relació que hem mantingut des del primer dia que ens vam conéixer. I ho fa en paper, ho fa en un paper quan tant ella com jo som les primeres apassionades i conilletes d'índies per provar i investigar qualsevol programari que ens sembli útil.

I em diu "Resulta estrany en una època de comunicacions instantànies decidir-se a escriure una carta... Sé del cert que no me'n sortiria d'expressar verbalment les idees i sentiments que vull abocar en aquesta carta i que la comunicació digital em resulta freda per fer-ho". Dit això, em diu un munt de coses que compartim i que em fan plorar; per sort, d'alegria, perquè, que coi, és bonic tenir una amistat d'aquelles de debò: tan de debò que t'ho diuen en un paper i no en un post o en un bloc (com faig jo ara, hahaha, quin contrasentit).

I és cert, a mi també m'ha passat algun cop, que em costa menys ordenar les idees, expressar sentiments, dir segons quines coses, centrar-me en l'escriptura davant d'un paper que no pas davant de l'ordinador. Potser és precisament el que ens distingeix dels nadius digitals, que, per molt que ens volguem apuntar al carro, encara conservem uns nexes emocionals o fins i tot cognitius amb el paper?

3 comentaris:

Spock ha dit...

Una bona amiga sempre em deia que el que cal no és substituir recursos, sinó sumar-ne. I cada cop estic més convençut que té raó.

Petons de Dia del Pare!

mar ha dit...

la veritat és que jo de vegades enyoro poder escriure amb 'boli' i m'hi poso i tinc ple de papers fets a mà... però després veig que tot és sentimentalisme perquè se'm desendrecen les idees i perdo els milers de papers i paperets que he anat fent...i acabo prioritzant l'escriptura en pantalla...

això sí, els pre-escrits dels posts sempre amb llibreta i bolígraf!

un petó núr!
quines dues coses que ens expliques més significatives, oi?
està bé, molt bé tenir amigues així! i viure en un poble!

nur ha dit...

Spock: i tant que cal sumar! Petons a tu, papa :)

mar: la veritat és que jo escric poc en paper i, sento treure-li el romanticisme, però els posts gairebé mai (tret que aprofiti algun viatge de tren per escriure'l). La veritat és que totes dues coses són significatives, però la segona em va emocionar molt :)