Viatge d'anada: Barcelona-Berlín. Circumstàncies: retard d'una hora sense cap mena d'explicació, mentre esperem i esperem al finger no hi ha cap avió aturat, el que sí hi ha a l'inici de la cua són dues hostesses antipàtiques, malcarades i amb ganes d'etzibar-nos males paraules esbroncant-nos perquè a més de la maleta duem una bossa de mà. Algunes passatgeres aconsegueixen superar l'entrada amb la bossa de mà penjada del coll; altres, com jo, hem de muntar el numeret abans d'accedir a l'avió, obrint la maleta, mostrant a tothom qui passa la intimitat de la nostra maleta, per poder encabir-hi la bossa de mà.
Però, oh, curiós, quan, per fi (amb una hora de retard, insisteixo), aconseguim fer cap a l'avió un hostessa-home (això deu ser molt políticament incorrecte, però desconec quin és l'equivalent masculí d'hostessa) ens indica que posem les maletes als compartiments i les bosses de mà sota els seients de davant. Les bosses de què? Si l'he haguda d'encabir com he pogut dins la maleta!
Sí, d'acord, ens ho havien avisat, però quina molèstia serà aquesta bossa de mà que, finalment, trec de la maleta i amago sota el seient del davant? La Francesca decideix que presentarà una denúncia per tot això i tots els que viatgem amb ella (els de Berlín, que diu l'Eulàlia) decidim que la secundarem. T'esperem, Francesca!
Viatge de tornada: Berlín Schönefeld-Barcelona. El retard ja era d'esperar, però les informacions són contradictòries, ja que 40 minuts de cop i volta esdevenen "a few minutes" (i què entendran aquesta gent per few minutes? perquè, per a mi, evidentment, no són 40 minuts!). M'han escorcollat a l'entrada, em fan treure l'ordinador de la maleta, passen la maleta dos o tres cops, fem una cua, dues cues, tres cues, esperem els few minutes i, finalment, arribem a una sala d'espera plena de gom a gom.
Drets a la sala d'espera, en un segon es produeix una transformació de la sala: és el sálvese quien pueda o, amb perdó, allò de "marica l'últim". De cop i volta, obren les portes cap a l'avió perquè tothom, sense el seient numerat, aconsegueixi el millor seient. I, au, marica l'últim, tothom a córrer. Curiosament, una hostessa dona ens demana que, si us plau, no correm. Res, només estem a 4 o 5 graus sota zero, sense abric (ja que a la sala d'espera feia molta calor) i ara ens hem de barallar per aconseguir un seient en condicions. I, com diu en Ferran, després ens queixem que a Catalunya tot va malament.
Apilonats dins de l'avió ens adonem que ja no hi ha ni un forat per posar les maletes i, finalment, les hem de deixar a un altre hostessa home perquè les baixi a la bodega de l'avió. Sento com l'hostessa home diu que la política de la companyia (Easyquè) és very generous quant a l'equipatge que es pot pujar a l'avió. Coi, si seguim les normes que ells ens indiquen: facturar la maleta significa, a més de pagar una picossada extra, haver d'esperar que surti durant una bona estona quan no significa perdre-la pel camí.
Aconseguit el seient, lliurada la maleta, amb quasi una hora de retard, l'hostessa home anuncia que una persona de la tripulació està malalta i que haurem d'esperar 10 minuts que arribi una altra persona per substituir-la. 10 minuts? Que ha de venir de casa? Que s'ha de dutxar, vestir, fer la manicura? Tot plegat, incomprensible. Al cap de, és clar, més de deu minuts, arriba un altre hostessa home i tot el passatge aplaudeix: plas, plas, plas.
Easyjet: mai més. A partir d'ara, una companyia menys on triar viatges en avió. Si cal, pagaré més, però aquest tracte i aquesta manca d'educació no la penso consentir més. I torno a insistir, esperem la Francesca per fer denúncia!
Oh, just quan acabo aquest post, el Barça ha guanyat 5-0 el Reial Madrit. Visca, bones notícies!
