dilluns, 5 de setembre de 2011

Un dia molt especial


És freqüent, quasi una moda ja, darrerament assistir a sopars amb gent que fa anys, potser molts anys que no veus. Una de les conseqüències de l'eclosió de les xarxes socials és precisament aquesta: el retrobament de persones amb qui havies anat a l'escola, a l'institut, a un esplai.

En el meu cas, feia més de 30 anys que no veia les meves companyes d'escola: una escola que no critico excessivament perquè la meva mare s'enfada, tot i que no és una crítica a l'educació que vaig rebre, per la qual estic més que agraïda.

Més infreqüent és el dia que vaig viure ahir: un dia ple d'emocions amb dues amigues que durant l'etapa escolar no eren les més properes, però que, de cop i volta, s'ajunten i comparteixen tot el que han viscut durant 30 anys. No saps per què, després de 30 anys et són les més properes i promets que no tornaran a passar 30 anys sense veure-les (com sí que passaran amb la majoria de companyes de classe).

Dues hores i mitja de viatge en tren abans d'arribar a veure M1, juntament amb M2, amb qui no vam parar de garlar en tot el dia. Amors i desamors, la nostra pàtria estimada (i tan menystiguda aquests últims temps), moments feliços, morts, homosexualitat, el 15-M, com afrontar la solitud, amistat,Internet i les xarxes socials, contratemps de la vida, tristors, família, el país veí, caminar sense tocar el terra, els fills, la feina, com aprendre a estimar-nos, com de retrògrada és la gent... Un llarg dia fecund que ens va semblar que durava molt poc.

De l'estació de tren, al Parc Ribalta, pujant pel carrer de Colón, la plaça Maria Agustina, prenem una orxata amb fartons, l'avinguda dels Caputxins, paella, l'avinguda de la Verge del Lledó amb els seus arbres de branques unides i, finalment, el santuari de la Verge de Lledó, preciós.

Passeig amunt, passeig avall, llàgrimes a l'arribada i llàgrimes en el comiat, però una sensació molt especial d'haver passat un dia irrepetible, magnífic, compartint tantes emocions després de tant de temps com si el temps no hagués passat, com si mai no hi haguessin hagut distàncies.

De tornada cap a casa, amb l'Euromed, amb M2 continuem parlant, reflexionem sobre el dia, però de seguida tornem a endinsar-nos en la conversa: havíem comprat uns diaris al matí que ni tan sols hem fullejat. Un dia molt molt especial!

1 comentari:

Ferran ha dit...

És ben veritat, que les xarxes estan aconseguint aquest efecte màgic de reunir persones del nostre passat, que sobtadament es planten al nostre present. Fanàstic que passessis aquest dia tan bonic!