diumenge, 6 de setembre del 2009

Retorn al passat

Temps enrere quan algú perdia el contacte amb una altra persona, sempre he pensat que devia ser molt infreqüent recuperar aquell contacte, tret, és clar, que les dues persones visquessin en un poble petit amb poques cases i pocs habitants.

Coincidir amb algú en una ciutat com Barcelona és ben bé una casualitat (a no ser que visquis al mateix carrer o compris als mateixos establiments o freqüentis els mateixos bars). En una ciutat on viuen més d’un milió i mig d’habitants, per molts coneguts que tinguem és difícil trobar algú que hem deixat enrere, que viu lluny o que potser hem decidit fer fora de la nostra vida. Infreqüent, sí; impossible (en tinc proves!), no.

Internet ens acosta no només a desconeguts: si tenim un bloc, si ens movem a xarxes socials i no tenim una timidesa d’aquelles patològiques segur que al final coincidim amb algú per interessos, afinitats o simplement pel pur plaer de conèixer una persona nova que d’una manera o una altra t’interessa o, encara més, t’atreu. I, així, per exemple quedes un dia a la tarda per anar a fer un té al Laie, un espai tranquil i acollidor, per constatar un cop més l’estupidesa i antipatia de la majoria de cambrers que hi treballen.

Però de la mateixa manera que ampliem amistats, també en recuperem algunes de qui, per circumstàncies diverses, ens hem anat distanciant de les nostres vides. Facebook és el gran espai on recuperar gent de qui fa anys: les darreres festes nadalenques vaig quedar a sopar amb la Tere i la Sílvia, dues amigues del col·legi a qui feia 30 anys que no veia (30 anys!). És curiós, em feia la sensació que no hagués passat el temps, de seguida es va establir el bon rotllet i de seguida parlàvem com fa 30 anys (òbviament de coses diferents; però també vam recordar moltes coses de l’adolescència).

La veritat és que el darrer any he recuperat moltes persones que s'havien allunyat en el passat; alguna fins i tot viu al mateix poble que jo i, vés, potser fa 25 anys que no en sabia res. És cert que el món (llegiu Facebook, el déu de les xarxes socials) és un panyuelu.

Us heu plantejat mai si això ens fa més feliços? Si és bo? He sentit comentaris en contra que es pronuncien en el sentit que quan has perdut el contacte amb algú potser ha estat perquè no hi havia prou interès o potser simplement perquè no el volies mantenir. De debò no hi té res a veure el destí (fins i tot amb l'existència de Facebook)? Què en penseu?

8 comentaris:

Francesca ha dit...

A mi Facebook fa uns mesos em va “retornar” dues amigues de l’escola amb les que havia perdut el contacte… però no dues amigues qualsevol, no, LES dues amigues amb les que havia compartit la primera anada a una disco, els petis secrets de grans amors que van quedar en res :) i tantes i tantes coses... Encara no ens hem pogut veure (no totes vivim a Barcelona i volem fer una primera trobada sense exclusions), però a primers d’octubre tenim bitllets i hotel per estar-nos un cap de setmana a Eivissa, intueixo que xerrant pels descosits!
Definitivament per mi sí, les xarxes socials representen més felicitat, potser perquè en el meu cas, procuro que no sigui la xarxa qui tregui profit de mi, sinó jo de la xarxa :)

David Caimel Rosell ha dit...

Parles de destí? Per mi mai ha existit, i sí hi és, deixa de valdre la pena la vida. Tots els reptes, il·lusions, enganys i desenganys, predestinats?
Tot i això, el feisbuc és una bona eina social que ens fa perdre el temps en alguna cosa que creiem útil. Sense parlar que tot el que hi posem ajuda a recopilar informació que, algun dia, farà que la xara social més extesa del món es converteixi en un mercat persa.
Dit això, sí, jo també hi he retrobat vells coneguts i sempre il·lusiona :P

Striper ha dit...

DE fet si que el Facebook es una bona eina per trobar vellas amistats pero tambe de vegades no vols que depend qui et pugui trobar.

Ferran Porta ha dit...

La Francesca dóna la clau de tot plegat: "procuro que no sigui la xarxa qui tregui profit de mi, sinó jo de la xarxa". És justament això! Penso que Facebook, els blogs i similars són excel·lents eines, que poden fer-nos molt de (bon) servei si sabem utilitzar bé.

Pel que fa als retrobaments, és increïble que puguem coincidir de nou amb velles amistats, com t'ha passat a tu en el cas de la Tere i la Sílvia, per exemple. És una bona mostra de la utilitat de FB; al cap i a la fi, per més que us retrobessiu, si no vulguessiu quedar no ho haurieu pas fet, oi?

El destí? Estic convençut que alguna cosa hi ha...

Ptns,

David JB ha dit...

Si es perd el contacte amb algú, pot ser per diferents coses. Per exemple jo, ara que marxo, sé amb qui mantindré el contacte, i amb qui no. I amb els que no, sé molt bé perquè vull que sigui així.

En altres ocasions, pot ser perquè allò que t'unia a l'altra persona, va acabar, i no es va fer l'intent per crear una altra unió diferent de la que hi ha via (exemple, amics d'escola o institut, companys de feina, etc).

ddriver ha dit...

a vegades no es per prou interes, a vegades es perque no era el moment quan perdem el contacte amb algu, tot te el seu moment en aquesta vida.
Les xarxes socials, es una eina que em sorpren, ja que no esperava res d'ella i en canvi m esta donat moltes alegries

nur ha dit...

FrancescaBcn: jo també em referia a LES amigues perquè de classe del col·legi ja en dec haver trobat unes 20 (però la il·lusió és ben diferent). Està clar que tu i jo compartim la passió per les xarxes, però treient-ne el profit que creiem, Francesca! Au, a escriure el Manual Compartim :P

David: no, no dic que ens influeixi en totes les qüestions, però, de vegades, en alguns aspectes el destí hi juga un gran paper, tot i què, òbviament, les decisions les prenem nosaltres i punt!

Striper: bé, no deixar-se trobar també és a les teves mans, eh? :)

Ferran: ei, que jo no només em retrobo gent al Facebook i ja ho saps, eh? :)

ddriver: potser és allò de què parlàvem amb la Francesca, que els blocs o les xarxes socials ens ajuden una mica a trobar alguna mena de felicitat. Me n'alegro :)

Unknown ha dit...

Tampoc espero que la xarxa em faci feliç. El que sí és cert és que he conegut persones i he retrobat antics amics i amigues. Només per això, ja val la pena.