divendres, 3 d’octubre de 2008

Pedregada

El cel plora llàgrimes gruixudes i compactes, colpeja els vidres de casa i sembla que estiguin a punt de trencar-se. El cel està trist; la tardor l’influeix tant com a mi. I, sí, la tardor ja ha arribat: treiem els jerseis, les botes i aviat aviat portaré l’abric a la tintoreria perquè me’l deixin com nou.

El carrer es va omplint d’avellanes gelades: no són volves de neu, no; són pedres que si et toquessin el cap igual t’estabornien.



Mai no havia vist tanta pedra caient del cel: m’he quedat tancada a la consulta del dentista (ei, Marc!) observant com anava creixent la muntanya de pedretes caigudes del cel. Semblava que haguéssim de sortir a patinar o a esquiar al carrer.

L’espectacle meteorològic m’ha semblat fascinant. Volia retratar-lo, però, de vegades, la fotografia no és suficient per reflectir fenomens tan al·lucinants. En un altre estat, m’hauria semblat un moment magnífic.


Bé, demà potser surt el sol, potser trobem bolets i potser tot l’aire s’ha renovat de nou i s'ha endut tots els mals rotllos.

4 comentaris:

Ferran ha dit...

Caram, caram, que aquesta tempesta hagi passat just abams que TV3 emetés "El dia de demà" (pel·li sobre el canvi climàtic)... esperem que no sigui una mena d'avís celestial, hehe...

Perquè estiguis contenta, demà tornen a pujar les temperatures :)

Bon cap de setmana!

David ha dit...

El temps moltes vegades ens canvia l'estat d'ànim. Sentir-se sol no sempre és dolent, perquè sempre, encara que a vegades no ho veiem, tenim la gent que ens estima al voltant.

Bon cap de setmana a tots i ànims!!!

Spock ha dit...

Amb la fotografia no sé, però ho has descrit fantàsticament bé, així que, en aquest cas, segur que les paraules han valgut més que mil imatges...

Per cert, que ja ha sortit el sol i només falta que et recuperis del refredat per gaudir-lo.

Una abraçada de paraula i de fet.

nur ha dit...

ferran: gràcies :*

david: gràcies :*

spock: gràcies :*