diumenge, 6 d’abril de 2008

Gospel a Vilassar de Dalt: From Roots to Heaven, Esclat Gospel Singers & Big Mama

Fa temps que les descripcions que feia l’Alepsi en el seu bloc de les seves classes de gospel em cridaven l’atenció. Fa temps que dic que m’he d’apuntar a un curset per aprendre’n, tot i que alguns em diguin que no canto bé i que desafino: si cal, m'hi esforçaré.

De moment, ahir vaig assistir al Teatre La Massa, a Vilassar de Dalt, a l’espectacle From Roots to Heaven de l’Esclat Gospel Singers & Big Mama que em va fer vibrar. Quina veu que té aquesta dona! És preciosa!

Ara a tot arreu es parla d’interactuar, d’establir converses i vaig tenir la sensació que la connexió entre el cor i les persones que formàvem el públic es va establir automàticament només que van començar a cantar. Els membres del cor lluïen els seus somriures i transmetien la seva alegria a tots els qui els escoltàvem i els miràvem moure’s a l’escenari.

El repertori em va agradar molt, però sobretot la interpretació d’una cançó que ara feia temps que no sentia i que en el seu moment i en un context determinat em van fer plorar força (Cançó: Biko, interpretada per Peter Gabriel & Youssou N'Dour).




Una de les persones amb qui anava i que exercia de màxima experta en el tema (ja havia assistit a tres o quatre concerts més de gospel i això la feia mereixedora d’aquests honors) em va dir que no era, ni de bon tros, el millor a què havia assistit i que no hi ha res com escoltar gospel en una església, que aquest havia estat bastant fluixet. Però el cas és que a mi em va arribar ben endins i les opinions dels experts, si em disculpeu per l’expressió, em rellisquen.

Potser cada dia sóc menys exigent, però el cert és que em va semblar que s’establia aquesta meravellosa connexió entre la gent de l’escenari i la gent que èrem entre el públic i, si no ho haguessin fet prou bé... no crec que ens haguéssim posat drets a aplaudir i cantar, i seguir el ritme de les cançons, oi? O és que estem molt necessitats de participar?

En fi, un concert sensacional :-)

19 comentaris:

Striper ha dit...

Ostres que bé a mi sempre m'agradat aquest tipus de musica coral, i molt cops he pensat en fer algu, pero jo soc dels que desafinant de veritat.

Núria ha dit...

El Gospel m'agrada i tant n'he escoltat a dins d'una església com en uns jardins exteriors. I, sincerament, penso que no cal que el marc sigui una església, cal, com dius tu que faci vibrar. Amb el que vas gaudir, em fas una envejaaaaaa!

quim ha dit...

La Big Mama la vaig escoltar ja fa un temps en directe. La veritat és que és molt emocionant sentir les emocions i deixar-te anar amb la música i el ritme. Una cosa semblant em va passar amb La Locomotora Negra, o la Vella Dixieland. Segur que no són orquestres com les de New Orleans (niu orlíns) però et fan vibrar i moure els peus, i sentir-te en comunió amb la gent. Realment és fantàstic.

Tinc un amic que toca en un grup de Gospel i fa sovint concerts amb ells. Ja t'informaré

Laprí | David ha dit...

No puc opinar, mai no he escoltat en directe un concert de gospel, al màxim que he arribat és a escoltar-lo per la tele i ja està.

Tinc poca cultura musical jo.

Spock ha dit...

Segurament sí que és cert que l'espai ideal pel gospel sigui una església, si pot ser més aviat gran. L'eco característic d'aquesta mena d'espais fa que els cors aconsegueixin transcendir molt més enllà del que ho farien en qualsevol altre espai... Això és la teoria, però si tot un teatre ha vibrat i s'ha comunicat amb els participants del concert.... què més es pot demanar?

Si fas algun concert de Gospel avisa, eh?

Una abraçada musical

Ferran ha dit...

Buf: Biko, quins records! Per cert, em sembla que fa molt poc ha mort el periodista que va inspirar el persotatge de The killing fields.

Com en Laprí, només he escoltat Gospel a la tele. Sempre m'ha semblat una música molt optimista, positiva. És així viscuda en directe?

nur ha dit...

striper: jo diria que no desafino, però un prestigiat blocaire musicalment parlant em va dir un cop que sí, que desafinava :(

núria: doncs res, haurem de provar la nova versió d'escoltar-lo en una església. I, sí, vaig vibrar molt :)

quim: això és exactament el que em va passar. No podia tenir els peus quietets i, al final, ens vam animar a cantar (desafinant, això sí) :P

laprí: jo també tinc poca o nul·la cultura musical, però d'això es tracta, d'anar-ne aprenent. Si més no, de provar d'escoltar coses que no has escoltat mai i decidir si val la pena repetir o no.

Spock: hombreeeeeeeeeeeeeeeeeeeee! ben retrobat! ja m'agradaria un dia convidar-te a un concert de gospel, ja. De moment, buscaré llocs on aprendre'n i aviam si evolucionem.

ferran: sí, sí, Biko és històrica! Una peli durilla que em va emocionar tant o més que el gospel. A mi em va transmetre sensacions molt positives: alegria, optimisme, bon rotllo...

De fet, vaig al·lucinar perquè al començament de l'espectacle tot el cor (unes 40 persones) lluien uns somriures d'orella a orella realment envejables. Els pocs cops que he anat a veure corals, no fan aquelles riallades i aquelles cares de felicitat.

Us recomano a tots els posts en què l'Alepsi parlava de les seves primeres experiències amb el gospel: personalment, em van fascinar.

Anònim ha dit...

Hola a tots els que llegiu aquest blog.Sóm dels Esclat Gospel Singers i estem contents de que t'hagi agradat. Si mireu la nostra web (www.esclatgospelsingers.com) veureu altres concerts que fem prop de Vilassar de Dalt aquest més d'Abril. Si esteu interessats en passar uns dies de gospel 100% estigueu a l'aguait a la nostra pàgina que aviat donarem informacions del campus de Gospel obert a tothom que farem el primer cap de setmana de Juliol. (Més informació ben aviat a la nostra web).

Sara Maria ha dit...

Hola Nur, tens una cosa per a tu al meu bloc.

Rosa ha dit...

Hola a tots!

M'ha agradat molt l'entrada que has fet, Nur, parlant de l'Esclat Gospel Singers & Big Mama. Ja fa un temps que els segueixo (no vaig poder anar a Vilassar, però) i quan parles de la "connexió" que aconsegueixen amb el públic t'entenc a la perfecció. Pel que fa al marc d'actuació, us puc dir, blocaires, que els he vist tant en recinte tancat (Manresa) com a l'aire lliure pur i dur (Cerdanyola) i la seva qualitat no l'he vist disminuïda en cap moment. Menció especial es mereix el director, Ramon Escalé, crec que es diu, que amb la seva energia i carisma es posa el públic a la butxaca. Tinc entés que és un músic excepcional i posseix un entusiasme que encomana. Pel que fa a la Big Mama, sentir-la cantar et posa la pell de gallina. Té una carrera musical d'ampli reconeixement i em consta que es una persona encantadora i senzilla. Hi ha un moment de l'actuació on la Big Mama canta amb tres solistes més que crec que li són un complement perfecte.

Tot l'espectacle destil.la qualitat, bon rollo i bones vibracions...què volem més? Mireu si m'agraden que tinc el link de la seva pàgina web al meu bloc.

Per cert, Nur...el teu bloc ha estat un descobriment. Som gairebé de la mateixa "quinta": jo en tinc quaranta-un.

nur ha dit...

Esclat Gospel Singers: caram, gràcies per la info i per visitar aquest modest bloc. Quina il·lu :)

sara maria: quina sorpresa! gràcies :)

rosa: benvinguda, doncs, i me n'alegro que compartim les mateixes sensacions per l'Esclat Gospel Singers. Jo miraré de seguir-los. Encantada :)

Jaume Puig ha dit...

Doncs mira que jo no vaig anar a cap concert de gospel a cap esglesia de Harlem perquè m'havien previngut que eren una enredada pe turistes. Si a tu et va fer saltar i ballar, això és el que val la pena.

nur ha dit...

Hi torno. Rosa: absolutament d'acord amb el tema del director. Malgrat les bones veus i vibracions i la marxeta del cor, en general, em sembla que sense la marxeta del director no seria el mateix (un home interessant, per cert). ;-)

jaume: home, potser era que a Vilassar de Dalt no ens podíem sentir turistes engalipades, ja que som a la comarca. A Harlem suposo que es devia haver de trobar el lloc adequat, però segur que n'hi havia d'haver algun de ben maco, no? El dia que hi vagi, t'ho explico :)

Rosa ha dit...

Núria:

ehem...estic d'acord amb tu que el director és un senyor molt atractiu. Dit amb tots els respectes.

nur ha dit...

Rosa: ehem... sí, molt atractiu i dit amb tots els respectes :-P

Per cert, les fotos que hi ha al seu web no li fan gens de justícia!

Rosa ha dit...

Sí, tens tota la raó! Les fotos no li fan justícia!

Per cert, Nur, entre nosaltres, ara que no ens escolta ningú..:no li trobes un puntet "entremaliat" que li afavoreix molt? eh? eh?

nur ha dit...

Rosa: espero que no ens llegeixi ningú (tot i que voldria que les tres femelles que m'acompanyaven i que no van compartir aquesta opinió, se n'adonin que al món hi ha més gent que pensa com jo), però és precisament aquest aspecte entremaliat que el fa interessant i atractiu, no? (bé, i aquells pocs cabells blancs tan ben posats, i aquell somriure picaró... i no segueixo!) :)

David ha dit...

No he tingut mai l'oportunitat de disfrutar aquest tipus de música, potser perquè sempre l'he relacionat amb algún tipus de càntic religiós. Seria bo que ho fessin en una esglèsia, així la aprofitarien per alguna cosa que realment serveix a la gent.
La música, sigui aquesta o qualsevol altre, fa canviar l'estat d'ànim, et fa alegrar o entristir, et fa recordar o oblidar, escoltem-la tots plegats!
Biko, me n'han parlat molt bé...algún dia la miraré :P
Efectivament Ferran, Dith Pran va morir el passat mes de març.

nur ha dit...

david: caram, tens cops amagats! La música amansa les feres, diuen, però també fa canviar l'estat d'ànim, efectivament.

I, sí, The killing fields és una gran pel·lícula que no t'hauries de perdre :)