divendres, 11 de gener de 2008

Mal de peuets

M'encanten gairebé totes les sabates i sandàlies Manolo Blahnick que la Carrie Bradshaw (Sarah Jessica Parker) porta a Sex and the City (i, per cert, s'està filmant ara una pel·lícula sobre Sex and the City). M'al·lucinen unes Farrutx que vaig aconsellar a la meva amiga Maite que es comprés i que, de moment, no s'ha pogut posar gaire. M'agraden les sabates Camper i les botes acabades en punxa de la meva amiga Noemí.

Jo, però, m'he de resignar a sabates més còmodes i normaletes perquè la majoria de sabates i botes em fan mal de peuets. Sento una autèntica passió per les sabates i tinc una debilitat especial per les botes, però els meus peuets generalment han d'anar vestits així si no vull patir:

els meus peuetsQuan no em fan mal els galindons, em fan butllofes als ditets i, si no, em mosseguen els talons. I ningú no pot dir que no em cuidi: periòdicament visito la meva podòloga i, de tant en tant, em faig fer la pedicura perquè els meus peuets estiguin feliços i contents. M'hi poso crema, m'hi faig massatges.

De tant en tant em dono una alegria i sobretot en esdeveniments com casaments i batejos cometo bogeries: em compro unes sabates d'aquelles amb què somnio (sandàlies, talons alts, xarol... hmmm, precioses), però sempre assisteixo a l'esdeveniment amb una bossa on hi ha unes altres sabates planes i més còmodes.

Quina llauna això de patir mal de peus per sempre més!

8 comentaris:

Ferran ha dit...

I realment és per sempre més, aquest problema teu? No hi ha cap solució? Bé, com a mínim segur que amb unes de planes vas més comfortable!

quim ha dit...

Tema de post molt interessant. Precisament aquest matí també he parlat de sabates i peus. Jo no tinc tanta dèria amb les sabates. Sóc dels que en una sabateria diria: veu aquestes sabates que porto? doncs unes com aquestes.

Jo de petit tinc problemes de peus perquè no tinc prou planta per aguantar el meu cos. Quan era nen no caminava sinó que corria per mantenir l'estabilitat. Després van venir les botes amb unes plantilles malaies, i les primeres bambes me les vaig posar quan tenia 18 anys, crec . No hi ha res com caminar descalç per la sorra de la platja. Fa temps que no ho faig. Quan era nen, però amb prou edat per caminar sol un trosset de platja, i era més sociable que ara, els meus pares m'havien de venir a buscar perquè em quedava xerrant amb qualsevol que em trobava. I ja deien aleshores que 'parlava com un avi' :D

Dav ha dit...

No hi ha res que faci més ràbia que no poder-te posar el que realment t'agrada. Jo, per sort, em puc posar les sabates que vulgui. Però jo, al contrari que tu, no tinc el teu bon gust, sinò que, com diu una amiga meva, "sóc un clàssic". Res estrident, sinò sobri i ben maco :P

A vegades, s'ha de sacrificar la part visual per la confortabilitat :)

nur ha dit...

ferran: doncs em temo que no té solució, perquè no és una malaltia específica, simplement que tinc els peuets delicats. I una mica de talonet... tampoc no fa res :)

quim: doncs jo t'arrossegaria a una sabateria i et faria comprar unes sabates ben maques, perquè també m'agraden les sabates d'home (n'hi ha de precioses!).

I també tinc problemes des de petita: tenia els peus balbs i les cames tortes (el tema de les cames crec que es va resoldre positivament, per sort). De fet, suposo que això dels peus sensibles ve d'aquelles bototes tan lletges que ens feien dur amb les plantilles i que jo vaig dur fins als 12 anys quan, per fi, vaig poder dur bambes i sabates normals (i mersedites i tot!).

dav: es nota que encara no em coneixes perquè totes les meves sabates són sòbries i maques, fins i tot quan compro unes d'aquelles de casament. I hi ha sabates maques i també còmodes!

Bé, que Déu us conservi uns bons peus a tots tres! Per cert, a causa de tot plegat, tinc una mena de fòbia amb els meus peus que amb els anys espero anar perdent :)

quim ha dit...

Val, doncs ben aviat canviaré de sabates. A veure si em descobreixes el món meravellós de la sabateria si això no em suposa una gran despesa, és clar. Gràcies pel desig de que se'm conservin bé els peus, però en el meu cas ja és massa tard. De tota manera, tot i tenir-los horrorosos mai no he sentit fòbia per a ells. Me'ls miro amb simpatia.

Per cert, peus balbs són 'peus cabus'?

nur ha dit...

home, estem de rebaixes, però si ja comencem racanejant... anem malament, quim!

i, sí, volia dir peus caus o com se digui en català :P

Spock ha dit...

...ës que no hi ha com ser delicat i tenir peuets sensibles eh? Però segur que et posis el que et posis (dintre d'uns límits, és clar), et quedarà bé :)

Per cert, m'heu desconcertat amb això dels peus "cabus"... això no passava a la mili?

Una abraçada de xarol!

nur ha dit...

Spock: Sí que sóc delicadeta jo, sí, ja ho pots ben dir. I això dels peus cavos (o com es digui) jo ho vaig tenir de ben petita, perquè als 4 anys ja em van posar plantilles.

Potser era una excusa per lliurar-te de la mili, perquè de fet, com explicava el quim, tenim tant pont al peu que hi ha poca base per sostenir tot el cos i potser no fóra bo que els nostres soldadets anessin rodolant per terra tot lo dia :P