Redescobrint la ciutat sobtadament

De sobte, descobreixo que no em cal anar a Madrid, a Berlín, ni tan sols a Girona per descobrir una ciutat, per descobrir la meva ciutat: Barcelona. Feia mesos que volia anar a retratar la torre Agbar i
recórrer caminant tota la costa des del meu poblet del Maresme fins arribar a la torre.

Finalment, no he fet el recorregut sencer: m’he saltat un parell de pobles en tren. He baixat a Sant Adrià i seguint la ruta del Trambesòs he arribat just a sota de la torre Agbar. El trajecte de Sant Adrià fins arribar a tocar de la plaça de les Glòries ha estat ple de descobriments.

Veure a la desembocadura del Besòs gent pescant és un fet que mai no m’hauria imaginat, però així ha estat. Potser és perquè avui és un dia mig festiu, però hi havia força gent amb la canyeta i no sé què hi deuen pescar que no sigui un refredat.

La renovació de la Mina és aquells temes de què havia sentit a parlar, però que, vés per on, no m’acabava de creure. Em semblava que era una més d’aquelles promeses polítiques. Al costat dels edificis antics i de tota la vida, d’aquells que veig cada dia quan passo en tren cap a la feina (quan en torno ja és fosc), hi ha un munt de carrers, bancs, semàfors i edificis relluents encara sense estrenar.

La Mina i els voltants s’estan urbanitzant, han caigut alguns edificis antics i, amb gran rapidesa, se n’estan fent molts de nous. Més endavant, el centre comercial de Diagonal Mar i una estesa d’edificis i molts hotels nous, que potser ja no ho són tant, però que jo he descobert avui.

I és allà mateix on m’he adonat que desconeixia completament aquesta part de la meva oblidada ciutat, tot i que de dilluns a divendres passo més temps a Barcelona que no en el meu poblet i tot i que sovint vaig a un cinema multisales que hi ha a la vora d’aquesta zona en què fan pel·lícules en versió original subtitulada (el nom del qual, evidentment, no diré).

M’he sorprès pensant que aviat farà tretze anys que ja no visc a la gran ciutat, però, de vegades, com avui, em sento com si no hi hagués viscut mai, com si hagués estat maresmenca de naixença, tot i que la veritat és que no és així.

Continuo recorrent el carrer Llull: tot són edificis nous on abans hi havia ple de naus industrials arreu. Penso en el meu avi Pere: si pogués veure’l ara, trobaria el seu barri tan canviat. L’avi Pere, el meu estimat avi, era del Poble Nou. En conservo tants bons records!

Després retrato la torre Agbar des de diversos punts: més a la vora, més lluny, que li toqui el sol, només ombra, tota recta, torta, amb un edifici al davant, amb una palmera que mig la tapa...

Quan ja he fet mil fotos, decideixo agafar el tren i anar a dinar cap a casa (són quarts de sis!).

Arribo a Aragó-Av. Meridiana i el meu cap s’omple de records: quantes vegades em vaig esperar que ell em passés a buscar a la parada de l’autobus, observant l’escultura de les colometes (que tant m’agrada fer amb papiroflèxia i que també simbolitzen els funcionaris), mirant la gent que pujava i baixava cap a l’estació, els cotxes que entren i surten de Barcelona per la Meridiana, passant fred i calor...

Recupero moltes imatges de la meva vida a la ciutat, acabo de fer unes quantes fotos més i concloc que hi he de tornar sovint i recuperar altres punts que potser he oblidat i que continuen sent la meva ciutat, Barcelona.

Ara, però, ja torno a ser a casa on em sento la mar de bé.