divendres, 30 de novembre del 2007

Ell dorm (plàcidament)

Ha estat una nit intensa: hem corregut pel passadís, hem cantat cançons, hem posat imants en un conte que li he regalat, hem mirat la pel·lícula de l'Abella Maya (Das Biene Maja) i hem sopat sopeta de verdures i (oh, sacrilegi!) pernil salat. De postres, dos Danoninos. I després de sopar, un altre cop Abella Maya. No he tingut ni temps d'explicar-li un conte per dormir.

M'ha dit que no volia dormir, que volia esperar que tornés el papa i el trobés despert. De tant en tant em repetia, però no dormirem, oi, nur? —sí, sí, he aconseguit que de vegades em digui nur!— I jo li deia: No, no, si tu no vols, no dormirem. Només faltava que jo que sóc au nocturna decebés el meu nebot dormint-me si ell vol que estigui desperta.

A la segona Abella Maya s'ha anat posant còmode al sofà: primer estàvem ben abraçadets, ell es recolzava sobre meu, però s'ha anat estirant i estirant al sofà fins que s'ha quedat ben adormidet mentre jo li baixava el volum de la tele, no fos pas que un crit d'en Flip o del Willy me'l despertessin. Això d'adormir-se al sofà mirant la tele deu ser cosa de família.

Em fa molta gràcia que associï venir a casa meva amb veure l'abella Maya quan algunes persones em diuen que de vegades sóc jo qui semblo l'abella Maya! És clar que potser és per això que vaig comprar la pel·lícula :)

És meravellós veure com dorm, xumant al xumet, tranquil, plàcid, sembla que fins i tot somrigui. I t'entren unes ganes de dormir com ell! I una torna a ser conscient de com de fàcil és ser feliç en moments com aquests i tant com ens compliquem l'existència!

5 comentaris:

dErsu_ ha dit...

Sí, sí, quan dormen són meravellosos. I quant més dormen, més meravellosos.

nur ha dit...

Ell sol dormir plàcidament i moltes hores (és un nen excepcionalment bo), però suposo que no és el mateix ser pare/mare que tiet/a. A més de ser meravellós dormint, m'encanta quan riu, quan corre, quan em fa un petó, quan em parla, quan em diu nur, quan menja, quan canta i balla, quan copia tot el que faig, quan fa morrets... fins i tot quan plora :)

Ferran Porta ha dit...

Molt maco, el text. M'he imaginat allà, veient-vos a tots dos, i estàveu la mar de monos! :-) Imagino com devies estar, amb ell allà al teu costat, flipant amb els dibuixos. Què monos, els nebots!

Anònim ha dit...

Un post realment bonic... i sí, està tan ben fet que m'has fet pensar en la meva patufa quan era més patufa.... adormint-se mirant uns Teletubies, o una blancaneus o un atori (el nen ninja)... Tant se val si són nebots o fills, el cert és que hi ha moments d'una senzillesa extrema que, no saps exactament perquè, t'omplen de felicitat, sense estridències però duradora, llargament activa.

Una abraçada multicolor!

nur ha dit...

ferran: gràcies, sí que són monos, sí; jo, cansada després de pencar tota la setmana... dubto que estigués gaire mona, però, vaja, feliç (que és més important, oi?)

Spock: ai, i la teva patufa mira que n'és de guapa! I sí que et canvien l'ànim: un somriure seu et pot canviar l'estat d'ànim. Volia que llegissis aquest post :*