No sóc la viva imatge del meu pare,
però porto impreses al meu ADN moltes de les seves característiques:
la sensibilitat per temes artístics, el gust per la lectura i la
fotografia, un neguit i patiments sovint innecessaris, uns peus
delicadíssims, la meva alçada, la facilitat per aprendre idiomes,
la passió pel seu net (el meu nebot)... Fins i tot en els últims
temps m'adonava que els seus moviments eren els meus, tot i que ell
era molt més destre.
Se n'ha anat i ens ha trencat l'ànima,
però també hem après totes les seves lliçons: ens va ensenyar a
ser honestos, a ser bons amb el proïsme, a treballar molt, a ajudar
qui ho necessita, a estudiar per poder prosperar, a ser educats en
tot moment, però sobretot, tot i que de vegades no n'entengués els
motius, sempre va estar al nostre costat en moments difícils, perquè
el més important era (és) la seva família i la seva família viurà
per sempre més amb ell.
El tindrem present en un quadre
lletgíssim que hi ha al menjador, però que ningú vol llençar
perquè a ell li agradava. El tindrem present en les moltes
fotografies que tenim a casa i que seguirem contemplant. El tindrem
present en un dibuix de carbonet que hi ha a la sala de cosir i que
li va fer el barber (n'hi ha un d'ell i un de la meva mare). El
tindrem present en tants moments viscuts i en tants objectes
compartits que només el recorden. El tindrem present en la nostra
ment sense necessitat que res ni ningú no ens ho recordi perquè ens
hem estimat tant que no podem oblidar-lo.
Els meus pares són una parella
d'aquelles a l'antiga: no s'imaginaven viure l'un sense l'altre.
Hauríeu de veure com es necessitaven en tot moment, com es buscaven
a tot arreu, com no es podien fer a la idea de passar un dia sense
l'altre. Ara un dels dos, la meva mare, s'haurà d'anar fent a la
idea que la vida no és una estafa, però és curta i cal viure-la
aprofitant tots els moments. Potser trigarà una mica, potser trigarà
una mica més, però li mirarem de fer-li gaudir de moltes coses de
les quals aquests darrers temps ha estat impossible ni tan sols
intuir. M'he proposat demostrar-li a partir d'ara que no, que la vida NO és una
estafa.
4 comentaris:
És un post preciós, Núria. A través teu he conegut el teu pare: segur que m'hi hagués entés perfectament. Ara, sí, a seguir mirant endavant, i no només això sinó sense oblidar un somriure: ni la mort no s'endú l'amor pels qui ens estimem, no és prou forta!
Una abraçada infinita per a totes dues,
Gràcies, Ferran. Estic segura que t'hauria encantat el meu pare: era un home de poques paraules, però d'idees clares; no molt sociable, però quan s'estimava algú, l'estimava a fons.
Aquests dies m'ha emocionat especialment veure com plorava un amic seu, l'Enric, que també ha fet 80 anys i amb qui eren amics des de l'escola: són molts anys d'amistat i d'amistat sincera de debò!
El meu pare, com la Noemí, com el Javier sempre seran amb mi, sempre m'acompanyaran.
Gràcies, de debò, Ferran :-)
80 anys, quin grapat. És d'abans la guerra, com el meu pare.
Estic d'acord amb el Ferran. Un post ple d'amor.
La teva mare com la de molts de nosaltres entenen molt més aquest pas que les generacions venideres que ens costa més acceptar-ho.
És un moment en què mares i filles s'uneixen més i comparteixen allò que no ens vam imaginar. La meva mare fa 4 anys que viu sola sense el meu pare (amb 89 acabats de fer).És forta i sempre mira endavant.Al seu costat vivim estones impagables
Una abraçada Nur i molts ànims, el teu pare estarà sempre entre vosaltres. Jo l'enyoro molt
Publica un comentari a l'entrada