El meu carrer

Fa quinze anys que visc al mateix carrer: un carrer cèntric d’una població costanera al Maresme, el Masnou. Un carrer que m’agrada perquè és a la vora del mar, prop de l’estació i dels comerços, però al mateix temps és un carrer relativament tranquil.

Sí, relativament tranquil, perquè possiblement és el carrer del meu poble on s’organitzen més festes, festetes, karaokes, fires de comerç, de taps de cava... Sóc una dona estranya, però no solc participar d’aquests esdeveniments que tant complauen els meus veïns. Tot i el soroll reiterat que les festes i celebracions em causen, no dic res i entenc que de tant en tant una festa no fa mal a ningú.

Però si hi ha una cosa que no puc resistir és el tancament injustificat del carrer. Aquest dissabte tocava la festa de la tardor (crec que comença el 21 de setembre, però ells –jo no celebro l’arribada de la tardor, que em deprimeix- la celebren abans d’hora): un sopar, bingo i ball tota la tarda i nit de dissabte.

Ara bé, el carrer on visc està tallat al trànsit per una tarima que ocupa des d’una vorera a l’altra des de divendres a la tarda i fins avui (diumenge) a les 12 de la nit. I jo cada cop que passa això em pregunto: té alguna justificació mantenir el carrer tallat al trànsit si no s’hi està fent res?

Avui només roman la tarima de punta a punta del carrer (per cert, just sota el meu balcó, no fos cas que evités algun soroll), de manera que fins que no la retirin, els cotxes i les motos han de fer voltes i voltes per aparcar o simplement transitar.

En fi, una enamorada del meu carrer, sí; però quan passen coses com aquesta em pregunto quin privilegi deu tenir el carrer perquè l’ajuntament autoritzi aquests talls freqüents de trànsit i ningú no digui res. Ara mateix els envio un missatge de correu, sí senyor!