Els graffitis

Us he de confessar que m'agraden els graffitis, però no aquelles pintades illegibles, ni les guixades de protesta, sinó els murals, els graffitis que són art, autèntic art.

N'hi ha de reivindicatius, n'hi ha de molt ocurrents, com els d'un famós grafiter sabadellenc que es diu Werens i pinta estranys insectes, abelles, flors... tots molt bonics.

Fa un any vaig visitar un poble que es diu, Penelles, entre Tàrrega i Balaguer, que, per promoure el turisme, va convocar grafiters d'arreu per decorrar el poble i el van deixar ben bonic. Un poble que val la pena visitar, us recomano que hi aneu.

Avui, però, us vull parlar d'aquest mural

És al Masnou, el meu poble. Només va durar quatre dies, ja que uns vàndals el van destrossar quan tot just feia quatre dies que l'havien pintant. Us explico: dissabte al matí vaig sortir a comprar i vaig veure com l'artista començava a pintar-lo. A mitja tarda vaig tornar-hi a passar i ja estava força avançat.

Però no el vaig veure acabat fins al dimarts, 1 d'octubre. Anava a la inauguració d'una exposició de fotos de l'1 d'octubre (de l'any passat, clar). El vaig veure acabat i em va semblar una obra d'art. Per sort, li vaig fer una foto.

I és que ja parlen que l'art és efímer, però no m'esperava que durés tan poc.

Dimecres al vespre uns vàndals van anar a destruir el que amb tanta paciència i bon art havia construït el grafiter Mus_pintoyaparte. I, què voleu que us digui? Em va fer molta ràbia.

Per sort, el poble es mobilita i el dissabte següent un grup de persones van netejar les pintades i van restaurar el que havien fet malbé els vàndals. No torna a estar com a nou, però torna a ser art i el podem admirar quan vulguem.

I és que us he de confessar... que m'agraden els graffitis.

Felicitació nadalenca

Que escrigui poc o gens al blog, no vol dir que me n'hagi oblidat. Per això, m'hi torno a acostar per desitjar bones festes i que el 2015 ens porti, per fi, allò que fa temps que esperem. Salut i independència!

Emoció, por, il·lusió, il·lusió, il·lusió

Il·lusió crec que és el sentiment que predomina i ha de predominar aquests dies després que aquest matí, el president Artur Mas ens ha convocat a votar el proper 9 de novembre.

Sí, per fi, estem convocats. Podem imaginar que d'aquí al 9 de novembre passaran (i passaran, està clar) moltes coses, però avui, senyors i senyores, estem il·lusionats, molt il·lusionats d'haver arribat, de moment, fins aquí.

Sí, per fi, estem convocats: volem parlar, volem ser escoltats i volem votar! No semblen peticions molt ambicioses, però, sí, ho són en aquest context actual. De moment, gaudim de la il·lusió del moment i de l'esperança en un futur que uns anys enrere veiem llunyà, molt llunyà i ara tenim a tocar.

 Sí, per fi, estem convocats!

On informar-se avui?

• Llei 10/2014, del 26 de setembre, de consultes populars no referendàries i d'altres formes de participació ciutadana
• Decret 129/2014, de 27 de setembre, de convocatòria de la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya
• Nou web sobre la consulta 9nconsulta2014.cat
• Guia de la consulta del 9-N (a Vilaweb)
• Vídeo informatiu de @gencat (a Dailymotion, gràcies a Vilaweb)

Publicitat institucional de la consulta del 9-N per vilawebtv

Catalans want to vote

Feliç 2014

Coses que ja han canviat,
coses que no vull que canviïn mai,
coses que vull canviïn i faré el que sigui per canviar-les,
coses que espero que canviïn, però no hi puc fer res,
enyorar, enyorar, enyorar...

Desitjos, bons propòsits,
records del 2013 que s'allunyen,
llàgrimes, somriures,
esperança, tristor,
pitjor, millor,
alts i baixos,
no mirar enrere,
fer passos endavant;
cal seguir el camí.

I dos desitjos per a tothom: salut i felicitat!

Que el 2014 us porti el millor!

Orgullosa de ser com ell

No sóc la viva imatge del meu pare, però porto impreses al meu ADN moltes de les seves característiques: la sensibilitat per temes artístics, el gust per la lectura i la fotografia, un neguit i patiments sovint innecessaris, uns peus delicadíssims, la meva alçada, la facilitat per aprendre idiomes, la passió pel seu net (el meu nebot)... Fins i tot en els últims temps m'adonava que els seus moviments eren els meus, tot i que ell era molt més destre.

Se n'ha anat i ens ha trencat l'ànima, però també hem après totes les seves lliçons: ens va ensenyar a ser honestos, a ser bons amb el proïsme, a treballar molt, a ajudar qui ho necessita, a estudiar per poder prosperar, a ser educats en tot moment, però sobretot, tot i que de vegades no n'entengués els motius, sempre va estar al nostre costat en moments difícils, perquè el més important era (és) la seva família i la seva família viurà per sempre més amb ell.

El tindrem present en un quadre lletgíssim que hi ha al menjador, però que ningú vol llençar perquè a ell li agradava. El tindrem present en les moltes fotografies que tenim a casa i que seguirem contemplant. El tindrem present en un dibuix de carbonet que hi ha a la sala de cosir i que li va fer el barber (n'hi ha un d'ell i un de la meva mare). El tindrem present en tants moments viscuts i en tants objectes compartits que només el recorden. El tindrem present en la nostra ment sense necessitat que res ni ningú no ens ho recordi perquè ens hem estimat tant que no podem oblidar-lo.

Els meus pares són una parella d'aquelles a l'antiga: no s'imaginaven viure l'un sense l'altre. Hauríeu de veure com es necessitaven en tot moment, com es buscaven a tot arreu, com no es podien fer a la idea de passar un dia sense l'altre. Ara un dels dos, la meva mare, s'haurà d'anar fent a la idea que la vida no és una estafa, però és curta i cal viure-la aprofitant tots els moments. Potser trigarà una mica, potser trigarà una mica més, però li mirarem de fer-li gaudir de moltes coses de les quals aquests darrers temps ha estat impossible ni tan sols intuir. M'he proposat demostrar-li a partir d'ara que no, que la vida NO és una estafa.

A la meva finestra (o la #ViaCatalana també a la blogosfera)

A la meva finestra llueix aquest estelada des de fa uns anys: l'estelada s'hi va quedar a viure des d'alguna sentència d'aquelles del Tribunal Constitucional que em va fer decidir a deixar-la allà tant si plou com si neva com si fa calor, patint totes les inclemències del temps.

I allà continuarà l'estelada fins que, finalment, siguem independents i ja no calgui lluir-la. Aleshores, començarem a lluitar per una altra cosa, per un nou model d'estat, per començar de zero, per una societat justa i sense abusos ni corrupteles...

L'estelada, però, ha tingut les seves absències: algun cop l'he posada a la rentadora, però sense planxar ni res ha tornat a lluir de seguida a la finestra. També va estar absent durant la Diada de l'any passat, ja que vaig decidir fer-la servir com a capa durant la multitudinària manifestació i ho explicava aquí mateix #11s2012. Aquest any, no; aquest any he decidit comprar una estelada per anar a la #ViaCatalana i deixar l'estelada de sempre a caseta, lluint on sempre ha de ser mentre no arriba el moment que desitjo. I aprofito el post per donar les gràcies a cadascuna de les persones que formeu part de l'Assemblea Nacional de Catalunya, un moviment increïble que ha aconseguit grans coses que, sense els petits esforços de totes aquestes persones, no haurien estat possibles. Gràcies a tota la gent de l'ANC i, especialment, els del meu poble: ANC masnovins!

I aquí acabo, amb l'honor de continuar la cadena amb el blog Adverbia, geoblog del català central, del company blogaire Jordi Dorca, un altre blog enllaçat per la independència.

I... visca Catalunya! Bona Diada tingueu i bona Via! :-)