Hi ha coses que són importants, hi ha fets que ens han d'afectar (si no fos així, aleshores sí que hauríem de patir pel nostre estat mental), hi ha experiències que necessàriament ens han d'impactar per la novetat o la sorpresa, pel perill, per l'alegria, pel moment en què ens trobem, però cal donar la justa importància a les coses.
Hi ha situacions que sé que en altres moments m'haurien afectat, que hauria estat donant voltes a un tema durant més temps del necessari, però aleshores era inevitable. Ara m'enfronto a circumstàncies amb tranquil·litat, enfronto situacions noves amb més paciència. Suposo que el temps i l'experiència també ens ensenyen a assumir amb més serenor els contratemps.
En aquest maremàgnum que vivim actualment, miro de distanciar-me d'aquelles postures apocalíptiques que ens envolten i que diagnostiquen que estem en un moment que no hi ha volta enrere, hi ha tesis que fins i tot auguren la fi del món: segons Nostradamus acaba el 2012, però he sentit auguris de gent “normal i corrent” que són tan o més pessimistes que les de Nostradamus, com ara que hi haurà una guerra que acabarà amb la meitat de la població o, amb perdó, bestieses per l'estil.
Em cal, això sí, ja ho predico fa temps, un ídol (o una ídola), algú en qui emmirallar-me, algú a qui seguir, a qui donar suport i, sobretot, en qui creure. La meva Catalunya passa per moments difícils, la meva Catalunya necessita nous líders i renovats, honestos, amb les idees clares i que no facin una cara aquí i una altra allà (de fet, ni tan sols em cal que hi hagi un allà) i necessito creure que algú pot canviar aquesta situació: de joveneta era molt més fàcil trobar ídols i ídoles, oi? :)
9 comentaris:
no m'atraparàs, no...
:)
puc discrepar en una cosa?
.
..
...
com que no dius res dedueixo que sí;
no crec que necessitis cap ídol ni cap ídola: si tu entens que vius d'acord amb el que sents i penses... no és la teva responsabilitat que no hi hagi qui et representi;
sempre podràs decidir en funció del moment i les propostes!
(em sembla que tots els ídols, tenen peus de fang...)
petonets!
Núria, és cert que l'edat ajuda, però sobretot el caràcter de cadascú, hi ha gent que als trenta ja no és "apocalíptica" com tu dius...
Sobre això dels ídols, lamento dir-te que no tornaràs a tenir-ne cap... madurar és el que té, veus a la gent de manera més objectiva i crítica. També passa que estem en una fase de decadència global, hem construit un mon amb moltes diferències socials on al primer mon ja s'estan formant bosses de pobreça importants... els polítics són el reflexe de la societat, i la societat en la que vivim fa temps que idolatra els diners i no pas els valors.
No et vull deprimir, eh!... però jo no esperaria cap ídol, intentaria fer el que pugui en la mida que em sigui possible i prou. Et toca viure quan et toca viure, i no ens ha tocat l'època d'esplendor sinó la de decliu...
Això sí, hi ha una cosa positiva, tenim una de les esperances de vida més alta del planeta, sobretot les dones!!!... és a dir, que amb 45 anys ets, en el sentit més estricte de la paraula, una JOVENETA!!!!
Petonàs, maca!
fer anys és el que té...
tot és més relatiu... i els anys ens donen la capacitat de mesurar i saber distanciar-nos d'allò que no ens convé i apropar-nos a allò que ens produeix beneficis...
una de les coses importants que crec haver après darrerament... és no esperar massa res de ningú... i sí de mi mateixa... d'aquesta manera tot el que prové dels altres (sense ser esperat) sovint esdevenen regals i sorpreses molt i molt agradables... i espero de mi tot el que vull, desitjo i sé que pot ser possible... (així m'evito tenir expectatives equivocades i disgustos sense fonament...)
a mi em va bé!
moltes felicitats!
(veig que som de la mateixa quinta i mesada!)
Cada edat té les seves bones coses en funció de com et sents , de qui tens al costat i de les espectatives de futur que cfrec que sempre n'hi ha d'haver. No perdre la il.lusió i les ganes i no esperar a fer els anys per a celebrar-ho. Cada dia hi ha un motiu per fer-ho!
Per molts d'anys wapa!!!
Si vols jo puc fer d'ídol... no, no arribo a tant. Si algun dia aconsegueixo fer de Catalunya un lloc millor llavors sí eh :)
gatot: val, potser exagero i on dic ídol/a, vull dir persona honesta i amb carisma a qui admirar! I no, no t'atraparé, seguim així, que va bé :)
Francesca: ja he aclarit això dels ídols i, gràcies, per això de joveneta (fa anys que un amic em diu que sóc una madureta interessant i ara em sembla que ja m'hi vaig acostant!). Però sí que voldria tenir una gran esperança de vida si estic bé per aprofitar fins a l'últim sospir :)
mar: a mi també m'agrada descobrir aspectes positius de la gent, però esperar... dona, de certes persones sí que espero coses. Amb els anys fas amics, tens família i confio en ells: no sabria viure d'una altra manera.
Joana: sí, senyora, l'important és no perdre mai la il·lusió per coses i això no em falta, de moment :)
Laprí: vés, potser sí que ets tu l'ídol que estava esperant i que canviarà Catalunya. Et veig més estimació i convicció cap a Catalunya que no pas qui ens governa ara (ui!). :-)
Avui dia, agafar-se les coses amb serenor, és una qüestió de salut física i mental. Jo, amb la meva experiència vital de nen petit que sóc (comparat amb tu :) ), és que moltes vegades el patiment, anticipant alguna cosa, és molt pitjor que aquesta cosa en si mateixa.
una abraçada, i un petonet.
que vagi molt bé per paguí.
t'hauria dit sobre els ídols el que tha dit el gatot i sobre fer-se gran el que t'han dit la francesca i la mar ... i com que ja està dit, doncs res: seguiré passant per aquí i ens veurem a berlin! :-)
Xavi: exactament, i precisament d'això se'n diu estrès perquè tenim por d'una cosa sense saber-ne encara els resultats reals, anticipant-nos al possible resultat negatiu. Tot i que des de la meva maduresa, no et pensis que sempre és així, eh, petitó? :P
Kika: benvinguda siguis. Gràcies per passar per aquí i, genial, ens veiem al novembre a Berlín! quin fred! :)
Publica un comentari a l'entrada