La procrastinació (del llatí pro, endavant, i crastinus, referent al futur) o posposició és l’acció o l’hàbit de postergar activitats o situacions que s’haurien d’atendre i que se substitueixen per altres accions més irrellevants i agradables. Per exemple, què triem: planxar o mirar la nostra sèrie preferida? Acabar un encàrrec de feina o llegir aquella novel·la que tant enganxats ens té? Tancar la comptabilitat mensual que hem de presentar demà mateix o sortir a fer un volt amb els amics?
Tot i que la procrastinació és un transtorn psicològic estudiat des de fa temps, els efectes que produeix sembla que s’han agreujat amb la irrupció de les tecnologies de la informació i la comunicació que avui tenim tan a l’abast. I el màxim instigador a la procrastinació: el correu electrònic.
Quanta cops no ens haurem acostat a l’ordinador pensant que només miraríem el correu electrònic i, al cap de força estona, ens hem adonat que portem més temps del que preveiem i que fins i tot és posible que ni tan sols haguem mirat el correu? És gràcies a l’hipervincle, que comencem a navegar i navegar i navegar i no ens adonem de l’estona que hi esmercem.
A més, però, s’hi han afegit un seguit de xarxes socials, eines 2.0 i nous costums: el bloc i els blocs que llegeixo, escriure un tuit i llegir els tuits dels meus contactes, mirar fotos a Flickr i comentar-les, Facebook i les darreres novetats, Linkedin i allò que diuen els meus contactes i els meus grups. Quant de temps dedicat a llegir i escriure coses que, sí, és clar, ens interessen, però sovint tenim altres obligacions que hauríem de complir abans de gastar el nostre preuat temps en les noves “devocions”.
Un diumenge al matí qualsevol, he de revisar la traducció d’una publicació que es presentarà en el decurs de la setmana que ve. Fins i tot fregar els plats o planxar la roba es posa per davant de fer la feina que realment toca. I, al final, acabo fent-la diumenge al vespre i començant la setmana anant a dormir tard (em recordo de quan havia de lliurar les PAC a la UOC, sempre en diumenge al vespre). Al llarg del dia, a més de fregar els plats i planxar, he muntat un armari, hi he posat tots els estris que havien d’anar a dins, he llegit els blocs amics, hi he fet comentaris, m’he mirat els diaris en línia, articles que m’interessen, he tuitejat una estona i també he xatejat una altra estona amb un amic. En fi, això és la procrastinació, però a qui no li ha passat algun dia? O dos, si són petits? :P
Mentre no incomplim els nostres deures, no crec que sigui un tema patològic ni tan sols preocupant. Recordeu els temps de la universitat? Sí, jo també era de les que lliurava els treballs l’últim, l’ultimíssim dia i a corre-cuita... i així em va anar! I és que crec que tothom tendeix a gaudir la vida i, per tant, a fer allò que realment et ve de gust: les obligacions s’han de complir, sí, però costa...
En fi, el pitjor és que tot plegat la procrastrinació ens genera estrés, ansietat o frustració. Com si no tinguéssim ja prou estrés i prou ansietat! És clar que si no tingués repercussions, si ens quedéssim tan tranquils en ajornar les obligacions, potser seria un símptoma d’irresponsabilitat, que encara té una solució més difícil.
I un altre dia, parlem d’una malaltia sorgida a Internet (i aquesta sí que és cada dia més preocupant): la infoxicació.
Més info: Procrastinacion.org
8 comentaris:
Fa un parell de dies parlava de l'estrès que provoca (que pot provocar, més ben dit) estar enganxat al món 2.0
Sempre s'inventen paraules. "Procrastinació"; molt bé, doncs que es digui així. Però com tu també dius, això ho hem viscut tots, tota la vida! Ara són els mails i, sí, els hipervincles; abans eren Barrio sesamo, el futbolí del bar de sota casa o tantes altres coses.
La qüestió, certament, és que preferim l'oci a l'obligació. I no m'estranya!
El que dius és del tot cert! Diria que a tots ens passa, en menor o mesura. Per a evitar-ho, em vaig posar al blog aquell rellotge que sona cada quart d'hora per així estar a tent a no passar-me. I més o menys funciona!
Ferran: no, no, la paraula no és nova, suposo que s'usa més sovint o, si més no, jo l'he sentida molt darrerament perquè diuen que diuen que tot això de les TIC i el 2.0 ajuden que hi hagi procrastinació.
Ah, un comment: mentre escrivia el post pensava que si hi ha algú que no deu patir procrastinació ets tu! :)
Albert B. i R.: benvingut i gràcies per la idea. Em sembla que te la copio. Jo fa uns anys tenia una mena d'alerta a l'ordinador (una pop-up) que saltava cada quart d'hora, però només era per recordar-me que havia de descansar la vista. Ara mateix vaig a buscar el teu rellotge! Merci :)
Doncs mira, jo això de "deixar les coses per demà" (altrament dit "procastinació" :-D) no ho practico gaire... i té un problema (tot té pros i contres), que quan passen 2 hores i no he contestat un mail, la gent comença a posar-se nerviosa i demanar-me si passa res dolent, que no contesto!
Jo, com que no sé quan de temps estaré per aquests entorns 2.0, no em penso posar cap alerta, que estic gaudint molt de la vida virtual! :-)
Bon diumenge!
Molt bona entrada nena, jo també pateixo aquest sd. però se m'en fot, mica en mica tot es va posant en ordre, fins i tot jo :) petons, veïna!!
Déu meu! Estic malalt d'aquest mal! :P
Hola!
He arribat aquí per casualitat. Avui publico una entrada sobre la procrastinació! :)
Entrada molt encertada, em sento tan identificada...
FRancesca: jo també t'entenc molt bé, tinc aquest mal vici de contestar immediatament els correus i, de vegades, no cal. Hem d'aprendre també a procrastinar una mica :)
Cris: sí, senyora, a procrastinar amb serenitat :)
DooMMasteR: sobretot si hi ha imatges per retratar de per mig :P
Natsuko: benvinguda i veig que també procrastines perquè he anat a buscar el teu post i no l'he trobat, però ja he voltat pel teu bloc :)
Publica un comentari a l'entrada