dimecres, 22 d’agost de 2012

Petites tiranies

M'encanta la facilitat amb què Internet i el comerç electrònic em permeten remenar, triar i comprar coses a qualsevol hora del dia, qualsevol dia de la setmana i des de casa estant (us diria des del sofà, però no solc usar l'ordinador des del sofà, és així). Fa uns dies vaig adquirir una mena de butaca llit a mipuf.es on em deien que en 48 hores la meva comanda estaria servida. Com que em cobraven despeses de transport i vaig veure dos coixins que m'agradaven per un mòdic preu, doncs, au, vaig fer la compra.

Ja em vaig imaginar que sent diumenge com era i tenint en compte que la setmana següent dimecres era festiu, la Mare de Déu d'Agost (i el sant, per cert, de la meva àvia Maria), la comanda no arribaria abans de divendres. I així va ser... divendres a primera hora del matí tenia un paquet força gran a casa, segons ma mare, que jo no vaig veure fins al vespre, clar, ja que treballava.

La meva sorpresa va ser que en obrir l'embalum la butaca llit no era del color desitjat i, a sobre, no hi havia cap coixí. Així que em vaig afanyar a enviar un missatge de correu a mipuf.es que, a primera hora de dilluns, ja em trucaven per resoldre l'incident.

El problema no va ser mipuf.es (al contrari, les meves felicitacions i la meva recomanació per a tothom qui hagi d'adquirir algun moble o objecte de l'estil dels que fabriquen); el problema rau en les petites tiranies dels transportistes. Dos dies a casa esperant que passin a recollir la butaca que hi van deixar i em portin la comanda correcta; dos dies en què no em poden dir a quina hora passaran, ni tan sols una franja horària.

Dos dies, doncs, a casa, esperant que algú decideixi venir a recollir el paquet que van lliurar per error (ahir) i dos dies esperant que, per fi, pugui rebre la comanda desitjada. Dos dies en què voldria haver fet altres coses, però he hagut de quedar-me a casa aprofitant per fer qualsevol del miler de coses que un ha de fer a casa qualsevol dia. Però no per decisió meva, sinó per imposició.

Sí, senyors transportistes, m'atreveixo a dir que exerceixen una petita tirania en els usuaris d'aquests serveis, ja que no dubto que algú planifica els recorreguts i, per tant, no deu ser gaire complicat especificar, si més no, un marge horari de diguem dues o tres hores de lliurament del que transporten. Però és d'aquells costums que hem acceptat i assumim i, au, a entomar fins que arriba el paquet.

Ep, que hi ha d'altres gremis que exerceixen també aquestes petites tiranies: un altre exemple? Els metges. Per què sempre hem d'esperar? Si em fan demanar hora, per què mai mai mai m'atenen a l'hora? És més, si jo faig tard, em renyen i em diuen de tot; fins i tot són capaços de fer-me cancel·lar la visita per arribar un quart d'hora tard.

En fi, ara sí, ja tinc la meva butaca-llit (preciosa, per cert) i els meus coixins: després de la necessària queixa, ja puc descansar :)








4 comentaris:

Xavi ha dit...

sí, dona rabia, molta rabia això. Les coses així petites (no pas una butaca-llit), quan les he demanat, he demanat que me les portessin al la feina. Així, encerten estic sempre en horari d'oficina.

Ferran ha dit...

Les petites tiranies, com les que comentes, fan ràbia de debò. En fan molta perque saps que no calen, que només existeixen perque algú no fa la feina com l'hauria de fer, i sí, això fa molta ràbia.

En fi, a seure de gust i a oblidar-se de tiranies, ara!

DooMMasteR ha dit...

És trist, però crec que cap, o ben o poques empreses de missatgeria es comprometen en portar paquets a una franja horària... cutre cutre cutre

Ep, sembla molt còmode ;-)

kika ha dit...

jo no he fet mai encàrrecs tan grans. però els que faig també demano que m'els portin a la feina.
em recordes la meva joventut.. quan ho tenia una butaca-llit com aquesta... però no tan maca, eh? :-)