dimecres, 13 de juliol de 2011

Història de l'escala (real i verídica)

Passejo impunement per un espai tancat on he decidit que tinc dret a passejar: és un espai interior, però la porta és oberta i entro dins. Una cameta després de l'altra, vaig fent saltironets.

Hi ha un desnivell: em sembla que en diuen graó. Vaig descendint graó a graó, escala avall. Trobo una porta tancada, però res no sembla indicar la presència propera d'humans. Continuo el meu camí: cap avall, cap avall.

Potser em quedo a viure en aquest espai: un espai gran amb diferents alçades on aturar-se. Si torno a pujar, hi ha una petita terrassa on em trobo amb altres companys, tot i que ells estan tancats en petits espais. Res, res, de moment, continuo el camí.

Quan tot semblava que anava tan bé, de cop i volta, una aparició


Una dona crida, esverada, espantada, com si alguna cosa li fes por. Quins crits, Déu meu senyor. Ara sóc jo qui tinc por. em llença un tros de cartró: em vol fer mal? Agito les ales i començo a volar per veure si puc fugir a algun lloc. Tinc por. Però els crits encara augmenten més.

Ara la dona plora i crida. Arrambada a la paret, xiscla sense parar. Em sembla que els humans en diuen atac d'histèria. Continuo batent les ales i, finalment, aconsegueixo superar la dona i tirar cap amunt, on trobaré la sortida. El cert és que he deixat l'escala ben adornada de cagadetes, però aquesta dona em fa una mica de por: vés que no m'escombri i faci un rostit de colomí a l'hora de dinar.

Si em volia espantar, ben bé ho ha aconseguit: marxo, volo, jo surto pitant i abandono l'espai que tant m'agradava, però ensurts... no, no en vull.

______________________________

Sí, increïble, però real: l'altre dia surto a l'escala, i plof, un colom enmig de l'escala. I ell vinga a volar i jo vinga a xisclar amb un atac de pànic. I sort de la Trini, la veïna, que va venir a espantar-lo i, malgrat l'horrorós soroll que fan les ales, finalment, va marxar d'allà. En fi, horrorós: ja no sé on emigrar per no veure'n :(