dissabte, 27 de febrer de 2010

La feina ben feta no té fronteres

Aquest era un lema del govern anterior, de l’era pujolista, que reivindicava la qualitat a l’hora de fer les coses, l’artesania, la recerca de la perfecció (sí, sí, ja sé que no existeix, però miro d’encaminar-m’hi), el plaer d’un bon resultat després d’haver-hi esmerçat hores i hores. Tot això ho trobo a faltar molt darrerament.

I que consti que això no és una crítica al tripartit, no els ho atribueixo pas: considero que és més aviat fruit de l’evolució social que no pas del partit (o partits) polític de torn que hi hagi al Govern. L’eslògan convergent tampoc no va aconseguir modificar els comportaments socials.

Darrerament he tingut diverses experiències que m’han fet adonar que no, no anem bé quant a l’ambició de fer les coses bé.

Experiència 1

Aquestes festes de Nadal vaig tenir la gran alegria que, com que havia estat bona minyona, que els Reis Mags em van portar una càmera de fotos excepcional, la càmera en què somniava feia mesos. Quan al cap d’uns dies vaig decidir començar a usar-la, vaig descobrir, oh sorpresa, que entre tots els cables, aparells i aparellets no hi havia la bateria. Torno a desar-ho tot a la capsa, vaig a la botiga on creia que em sabrien dir què havia passat i, sense cap mena de discussió ni estira i arronsa, em donen la bateria que faltava. Buf, quina sort hem tingut!

El sorprenent és que el senyor botiguer em va comentar que això era habitual, que sovint els transportistes prenen coses de les capses i les tornen a embalar com si no hagués passat res. Alguns cops han obert les capses que transportaven televisors i s’han adonat que, per exemple, no hi havia el comandament a distància o el cable per endollar la tele a l'electricitat. Això és normal, molt normal.

Experiència 2

Fa cosa d’un mes vaig comprar dues làmpares (sí, sí, làmpares) a un conegut establiment "britànic". A banda de l’incompliment en el dia i els horaris del lliurament de les làmpares, una de les làmpares arriba a casa en posició exactament inversa a com indicava una fletxa impresa a la caixa i, òbviament, no m’esperava menys, amb dues de les quatre pantalles trencades.

El mateix dia m’adreço a l’establiment britànic on em comenten que cap problema, que allà mateix em substitueixen les dues pantalles escapçades i que això és habitual, ja que el transportistes tracten les caixes com si el que hi hagués a dins no fos fràgil i no importen les indicacions: potser no saben llegir, però sabran (dic jo, eh?) què indica una fletxa.

En fi, un cúmul de situacions que, juntament amb altres rutines diàries de caire professional, em fan adonar qua haurem d’acostumar-nos a aquesta nova manera de viure: comprar o contractar serveis vol dir haver de perdre més temps del que preveiem, ja que caldrà esmerçar una altra estona canviant totes les destrosses produïdes o recuperant aquells elements que ens manquin quan el producte ens arribi a casa.

I altres experiències

Ometo expressament parlar del sector reformes de la llar, ja que la meva experiència el darrer any també m’ha fet entendre que quan diuen una setmana volen dir tres i que la finalització completa i total de les tasques encomanades és possible que acabi sis mesos després (així, almenys, em va passar a mi amb l’electricista). Ei, i que consti que tot plegat ho va fer molt bé: vaja, que us el recomanaria.

La contra

Per sort, conec i tinc molt a la vora persones que són tan o molt més exigents i autoexigents que jo i que em fan creure que totes les situacions explicades són un cúmul de casualitats i que encara hi ha esperança per a la feina ben feta i el plaer de fer les coses de la millor manera :-)

5 comentaris:

Sara Maria ha dit...

D'exemples com els que expliques n'hi ha un munt... Per pena nostra. És ben cert la manca de professionalitat de molts del treballadors que hi ha ara al nostre país. És una gran pena.
Quan quedem per fer fotos amb les nostres super càmeres??? Quina t'han regalat??? Jo tinc des de gener la Nikon D90, i estic encantada!!!

nur ha dit...

Sara Maria: Sí que fa pena la manca d'exigència de molta gent pels bons resultats del que fa cada dia (a la feina, però també fora de la feina).

Jo tinc una Canon Eos-1000 i un dissabte que faci solet... a veure si sortim d'una vegada! Et faig un truc :)

DooMMasteR ha dit...

Buff! Jo vull ser optimista, però crec com tu, que s'han perdut els bons detalls i el bon servei. Sembla que si no vulguis dur-te una sorpresa haguis de pagar com si fos or, i de vegades ni així,..

He sentit la paraula sortida a fer fotos? :P

nur ha dit...

DooM: sí, sí, anem tots tres. Jo tinc moltes coses a aprendre de tu! Un dissabte o diumenge assolellat, triem ciutat: Barcelona o Mataró, que jo sóc al mig :)

Francesca ha dit...

Doncs mira, jo crec que la feina ben feta sí que pot tenir fronteres: la que toquen els límits de la feina mal feta dels altres!
I és que fer les coses malament, no és només un assumpte del que ho fa, també afecta a la vida (i la feina) dels que d'una forma o altra interfereixen amb ell/ella.
Les coses s'han de fer bé, per un mateix, pels altres i per la societat en general... perquè aquesta actitud resignada davant dels errors, les mancances i l'absència de professionalitat de l'entorn ens aboca, a vegades, al propi abandonament de l'autocrítica i a pensar que, si fem les coses bé, no és perquè siguem bons professionals... sinó perquè som idiotes... i això mai, Nur!... això mai! :-)