diumenge, 12 d’abril de 2009

Un petit paradís: Caldes de Malavella

Caldes de Malavella és un petit poble de la comarca de la Selva, molt a la vora de Girona. Caldes és coneguda per les restes d’unes termes romanes i per dos balnearis (Prats i Vichy Catalán) que omplen la població d’urbanites que busquem tranquil·litat, repòs i bons aliments. I, ho reconec, sóc una d’aquests pixapins que va buscant (i troba gairebé sempre) la serenitat a comarques gironines.

Crec que en alguns posts ja he parlat de l’admirat Balneari Prats, que m’agrada molt i no deixaré de recomanar, però que actualment és en fase de reformes. Mig edifici és a terra i només se’n conserva la façana. La part del menjador que abans era en aquesta part de l’edifici ara és en una carpa a l’exterior, al jardí. M’encanta especialment la piscina termal que hi ha a l’exterior de l’edifici: gaudir de l’aigua calentona en plena nit és un plaer que no us hauríeu de deixar passar.

Caldes és un poble petit, sense gaire comerços, amb alguns bars i pocs restaurantets. La vida del poble se centra en la zona dels voltants de l’església de Sant Esteve, el carrer Major i, au, rambla amunt i rambla avall. Caldes em va enamorar des del primer cop que vaig visitar el balneari Prats (acollidor, relaxant i amb una magnífica cuina). Uns altres cops he hagut d’anar a l’altre balneari, que sense fascinar-me, tampoc no em desagrada, però és com un tràmit que s’ha de fer: no té l’encant que té el meu balneari Prats.

I no calen grans tractaments corporals ni grans massatges: la vida transcorre lenta, xerrant, llegint, passejant pels voltants de Caldes o carretera amunt i carretera avall, comprant unes galetes, una llima o el diari a la botiga de queviures. La vida transcorre respirant, gaudint de cada moment i cada imatge que veig i cada flor que reflecteixo amb la meva càmera. Si hi sóc més dies, potser m’acosto a Girona, la meva estimada Girona on passejo pels carrerons del Call, arribo a la catedral, torno al centre, miro botigues, m’acosto a la muralla i reprenc el camí cap a l’estació.

Aquests dies a Caldes, a més, hi vaig retrobar un vell conegut de la infantesa: l’ou com balla. Vaig recordar que el meu avi ens portava a la catedral i miràvem com ballava aquell ou. Érem petits, ens meravellava: com podia ser que s’aguantés aquell ou allà dalt i vinga a fer saltironets sense caure. I encara ara em preguntava en veu alta: com és que aguanta tota l’estona aquell ou allà dalt? (No, no me'n digueu la solució!).

10 comentaris:

Ferran ha dit...

Et paga alguna cosa, l'ajuntament de Caldes? Perquè Núria, l'article està tan ben escrit, i a la població la poses tant pels núvols que potser t'hauries de plantejar de demanar-los uns honoraris!

Quan vas escriure sobre el Prats -que sí, que ho vas fer- ja em vaig quedar amb la nota de "pendent". Ara ja comença a ser urgent, una visita, no només -o no tant- pel/s balneari/s, com per decobrir el poble.

Bona rentré!

Striper ha dit...

Crec que despres del teu post , fare alguna excursio per visitr-ho.

FrancescaBcn ha dit...

Reconec que sempre he trobat els balnearis una mica decadents, i que la única experiència d'aquest tipus que he tingut a la vida, va ser força depriment... però tal i com ho pintes, amb amics amb els que parlar i un grapat de llibres, potser que m'ho torni a plantejar... fan bon cafè? :D

nur ha dit...

Ferran: si més no, em podrien fer un descompte, oi? A veure, per a mi és una mena de paradís, però no vull enganyar-vos tampoc. No és el poble més bonic del món ni de menys. Bona rentré per a tu també, Ferran!

Striper: es pot fer una excursió d'un dia des de Barcelona, eh? Una horeta de tren i t'hi plantes en un moment. Ja m'ho explicaràs :)

FrancescaBcn: crec que els balnearis han canviat força els darrers anys. Aquests dies vaig al·lucinar amb la quantitat de jovenalla que hi havia, tot i no ser un lloc precisament barat. El que busco quan hi vaig és exactament el que dius: pau i tranquil·litat, no cal que sigui un balneari.

Ah, el cafè no era especialment bo (ni dolent), però hi havia una gran varietat d'infusions i prendre-se'n una al vespre a la terrasseta és tot un plaer. Ja m'ho diràs :)

David ha dit...

Tot el que toca l'aire revitalitzant de Girona pren un caire de grandesa i majestuositat. Certament, de mica en mica, vaig acostant la meva residència a aquesta província, esperant algun dia, poder-hi fer via.
Quina relaxació després d'uns dies de descans, oi Núria?? :)

nur ha dit...

Ais, quines ganes d'anar a Girona! I mira que hi vaig ser a la vora! De debò hi vols anar a viure? M'hi convidaràs? Iupi!

I, ai, dav, que ràpid que passa la relaxació. Un dia a la feina i ja torno a estar com fa cinc dies: argh! Però, val, sí que ho estava de relaxada, sí :)

Xavi ha dit...

Trobo que sí que val la pena passar-m'hi per Caldes. Pau espiritual emana el teu post, sí si us plau...
M'ho apunto!!!

Laprí | David ha dit...

Mira, podria anar-hi, perquè l'Estrella Costa Brava s'hi atura, a Caldes, o qui sap, potser en uns mesos hi puc anar, perquè em queda més a prop que ara... no sé, ja veuré :D

Spock ha dit...

El que expliques fa venir moltes ganes de tornar-hi. Jo hi he passat un parell de Setmanes Santes, al Prats, en èpoques ja pretèrites, i ho recordo com una mena d'aturada en el temps, una desconnexió total, la sensació de recàrrega integral a ritme tranquil, a cop de passejada, de massatges i saunes (jo sí que me'n vaig fer unes quantes), i de gastronomia excel·lent... Ah, i les mítiques caramelles que pujaven i baixaven per la rambla!

Una abraçada relaxada

nur ha dit...

Xavi: t'ho recomano si estàs molt estressat! Tot i que potser cadascú descobreix els seus propis llocs relaxants i encantadors, eh? :)

Laprí: una horeta des del Clot i t'hi plantes en un no res. I en un Catalunya Express, que si no va gaire ple (oi, Ferran?) és una meravella :)

Spock: oh, la cuina del balneari Prats, quina glòria! Hi he de tornar, coi. No sé per què els últims dos cops no hi he trobat plaça, mecasumdena! Una abraçada reparadora :)