dissabte, 7 de març de 2009

La persona més important de la meva vida

Fa dies algú em va dir que algú altre, amb qui havien format parella en altres temps, li havia dit que era la persona més important de la seva vida. Que bonic, romàntic i inesperat!

Vaig pensar que la frase era digna de Brian Adams i aquella cançó que vaig posar fa fa uns quants posts i que torno a reproduir perquè m’agrada:



Uns dies després em vaig fer la pregunta a mi mateixa: qui és la persona més important de la meva vida? I no em van caldre ni 10 segons per respondre-la. La persona més important de la meva vida es diu Adela i és la meva mare: el vincle físic que em va unir durant 9 mesos a ella i que és irrepetible possiblement ens marca, però no és el més important.

L’important és el vincle que aviat farà 44 anys que ens uneix a totes dues: les alegries compartides, els patiments compartits, els nervis, la tranquil·litat, els bons moments i els mals moments, el suport i l’amor incondicionals, sense preguntes, i un devessall de sentiments que no sabria explicar-vos i que em fan estar convençuda que sempre ha estat el meu model a seguir, encara que siguem força diferents.

No he esmentat la segona persona més important: el meu pare i és que ell i jo ja som tan iguals que potser per això sempre ens estem discutint.

I ho deixo aquí, que arriba la primavera i ja estic prou toveta :-)

Aquí els meus pares, aquí uns amics!











Nota: Si us la creueu al carrer, no dubteu a saludar-la: estarà encantada de conéixer-vos :)

12 comentaris:

Anònim ha dit...

..

Francesca ha dit...

Si només puc dir una, jo tampoc dubtaria: el meu fill. Però em fan pena aquestes preguntes, perquè jo tinc un grapat de "persones més importants de la meva vida" i no m'agradaria haver d'escollir només una.
Un post molt maco Nur! Hi ha tota una generació de mares a qui la vida no li va posar fàcil educar les seves filles.
Bon cap de setmana!

nur ha dit...

I tant, Francesca! Com el meu pare llegeixi aquest post... em deshereta! Els estimo a tots dos i estimo, per sort, a altres persones en graus diferents i amb sensacions molt diferents.

Bon cap de setmana per a tu, Francesca :) I espero que dijous anés molt i molt bé!

Ferran ha dit...

Núria, evidentment que deus ser-ne prou conscient, però la Francesca té raó: aquest escrit teu és preciós, tot un homenatge que farà que la teva mare s'estremeixi quan el llegeixi (perquè li deixaràs llegir, oi??). Molt bonic.

Un petó,

Xavi ha dit...

Com diu la Francesca, un post molt maco (no tinc paraules). I no escric gaire més, perquè também'he posat tou.
...
A si veig a la teva mare, la saludaré, sí senyora. Si et veig a tu, també, es clar :)

David ha dit...

Carai, quins punts suspensius més macos!!
Qui més temps ha compartit, qui més et coneix, qui més et valora i qui més t'estima. Tu ho has expressat molt bé. Fem-ne doncs un homenatge a qui ens ha donat l'oportunitat d'estar aquí :)

nur ha dit...

Ferran: la vaig obligar a llegir-lo i, és clar, se'm va a posar a plorar tota orgullosa. Mola :)

Xavi: no et posis tou, home. Alegria, alegria. I tant, i tant, saluda'm, jo et convido a cafè (per la font Bilbo aquella) :P

David: doncs si, uns punts suspensius curiosos, si més no. I, doncs sí, cada dia els hauríem de retre un homenatge a les mares (i, sincerament, també als pares, que el meu em mima com no m'ha mimat ningú, eh?).

De fet, jo sóc l'ullet dret del meu pare i avui he "conegut" el pare d'alguna personeta guapa que volta per aquí i que també té una debilitat, oi que sí? :)

Spock ha dit...

Bonic post, sí senyora, i diferent!

Espero no haver de decidir mai qui és la persona més important de la meva vida, perquè em sentiria com si estigués traint a algú que m'estic deixant, digue'm cagadubtes.


tot un regal per la teva mare i pels teus lectors!

Una abraçada

nur ha dit...

Sóc conscient que m'estic deixant algú, però si havia de triar... només podia ser un, eh?

Eh, ha tornat el peix bullit!!!!

Una abraçada :)

DooMMasteR ha dit...

Els teus pares poden estar ben orgullossos de tu :-)

Una abraçada!

Ferran ha dit...

La vas obligar, Núria?? Doncs... ben fet!; que sàpiga el que sents!

nur ha dit...

DooMMasteR: no tant com jo d'ells o tu de l'Anna! Fes-li una abraçada ben gran :)

Ferran: sóc tan bleda que no tinc cap mena de dubte que fa anys que ho sap, però sí, la vaig obligar, ja que només s'acosta a l'ordinador per veure fotos d'en V. :)