diumenge, 1 de febrer de 2009

Vida laboral: 24 anys

En un moment laboralment mogudet, resulta que un dia com avui fa 24 anys que vaig començar a treballar. Això vol dir l'1 de febrer de 1985 i, au, ja portem 8 triennis, com qui no vol la cosa.

Ja se sap que cada persona té els seus biorritmes (bé crec que això són els biorritmes). A casa, de sempre, el meu pare i una servidora hem estat aus nocturnes i, en canvi, la meva mare i el meu germà es despertaven amb una energia i unes ganes de trepitjar el món que a mi sempre m'han semblat admirables. Jo també em desperto així, també, però unes quantes hores més tard.

24 anys de llevar-se tots els dies feiners a hores, segons la meva concepció del temps, inhumanes.

24 anys de passar més hores a la feina que a qualsevol altre lloc (bé, potser els primers anys era fifty-fifty amb la universitat).

24 anys d'adquisició de coneixements, de canvis, d'evolució personal i professional, de —per sort— millores i no em refereixo a les econòmiques.

24 anys de conéixer una tipologia variada de persones amb qui relacionar-se (o no) fora de la feina. 24 anys de tenir la sort de coincidir amb gent encantadora: per sort, tinc una llarga llista de noms. 24 anys de trobar individus estranys de qui allunyar-se com més millor: per sort, la llista és força reduïda, però n'hi ha per sortir corrent, de debò.

24 anys de reptes, de malentesos, d'alegries i tristors, de compartir, d'aprendre, de defugir i d'enfrontar, de moments molt diferents que van construint això que es diu vida. Al cap i a la fi, ens hi passem tantes hores!

Sempre he pensat que és curiós que 9 anys després d'aquell 1 de febrer de 1985 vaig canviar de feina i, així, l'1 de febrer de 1994 vaig començar a treballar en un altre lloc, el mateix on encara treballo.

Cada cop més sovint penso en la jubilació, en algun any sabàtic —amb prou diners per poder fer coses, és clar—, en més viatges.

Ai, que no em surt el post de Torí, Dubbio, però he publicat unes quantes fotos:

14 comentaris:

Striper ha dit...

Jo ja tinc 9 trienis ufff que mandra a vegades es fa molt pesat. ennfi . petons.

Ferran ha dit...

M'agraden les repassades que, de tant en tant, fem a les nostres vides. Tu l'has canalitzat a través de la feina, que és un "motiu" com un altre. És maco constatar l'evolució de cadascú al llarg de la seva vida; bé, vaja, com a mínim en els casos quan aquesta evolució és, en general, positiva!

Xula, la Mole! Ganes de llegir el post sobre Torino!

Bona setmana.

Francesca ha dit...

Maca la descripció que fas de la teva evolució laboral!... és ben cert que el millor són les persones amb les que et vas topant al llarg de la vida. Jo també vull llegir el post de Torino!!! Una abraçada i felicitats per aquests 24 anys, definitivament, l'1 de febrer és un bon dia per fer canvis... en el teu cas, és clar!

Sara Maria ha dit...

Em guanyes per 14 dies... Jo vaig començar, a la mateixa casa, un dia 15 de febrer del 1985!!! Malgrat que tinc, en total, un mes més de quant estudiava, que treballava pels nadals en una botiga.

dErsu_ ha dit...

Oh, però si treballeu en un edifici molt maco d'en Francesc Folguera, pràcticament al costat de casa meva, del Fresco on vaig a menjar un o dos cops per setmana, de Laie, i d'on em vaig trobar un dia a un rinoceront, la millor zona de la ciutat, sens dubte.

nur ha dit...

Striper: caram, per fi algú que em guanya!

Ferran: ui, no, la meva vida (per sort) és molt més completa, eh? Feia una valoració molt general de l'evolució professional, tot i que, sí, sovint s'hi barregen altres coses.

Francesca: i tant. A la vida laboral et vas trobant persones com tu i altres que ja coneixes que, també per sort, fan més senzilla i agradable la vida :)

Sara Maria: ei, que jo també havia pencat abans, eh? però sense contracte!

Senyor dErsu_: quant de temps sense saber de vós! Doncs no treballo ben bé aquí on dieu, però, vaja, hi rondo sovint. I, sí, recordo la història del rinoceront. Em va fer molta gràcia, com la majoria de les vostres històries, tot i que és possible que no ho pretenguéssiu :P

Núr ha dit...

Una repassada molt maca, Nur! I... per molts anys? ;)

Estic d'acord amb tu que a la feina hi passem moltes hores i crec que, encara que no sigui la feina de la nostra vida, ens hi hem de posar bé perquè 1. són moltes hores, 2. podem aprendre moltes coses i conèixer gent molt maca!

Xavi ha dit...

Jo creq que, un any sabàtic l'ahuríem de fer cada 15 anys de vida laboral més o menys. És a dir, un parell o tres en tota la vida laboral. La de coses que espoden fer en un any: llegir, estudiar, viatjar...
És clar que, amb la interinitat que hi ha avui dia en el mercat laboral. Imaginat l'atac de riure que li agafaria a un empresari, quan un treballador li anés ademanar un any sabàtic (que no una excedència).

24 anys de vida laboral. Uau!! Espero arribar-hi algun dia. Però al pas que vaig...

David ha dit...

Jo no dic el que porto. De fet, potser m'avergonyiria dir-ho i tot. En tot cas, sempre és difícil el sonar del despertador. A mi sempre m'ha costat molt llevar-me a aquestes hores del matí. Però el deure és el deure, no?
Des d'una situació laboral complicada, els meus millors pensaments perquè els que et queden, laboralment parlant siguin molt productius i reconfortants.

nur ha dit...

Núr: gràcies i espero que tinguis tanta sort com jo amb la gent que he conegut a la feina (tret d'un parell o tres d'excepcions).

Xavi: ai, quanta raó tens. Jo ja hauria gaudit d'un any sabàtic i, en canvi, ni tan sols puc intuir què deu ser!

David: jo també espero que els teus anys siguin laboralment productius i que et vagi molt i molt bé. Que tu i els teus fills m'haureu de pagar la jubilació!!!! :-P

jordi graells ha dit...

Nur!!!!!

Aquesta setmana farà exactament 11 anys i un mes que vaig tenir la sort d'entrar en la teva vida professional. I descobrir com de professional es pot ser en el teu cas.

Per si no ho sabíeu, jo ho puc acreditar: la Nur és una professional com no n'hi ha i treballar al seu costat és un gaudi i un aprenentatge constant (malgrat les hores que de + hi sol posar...)!!!

nur ha dit...

Ai, Graells! Per què sempre em vols fer plorar? 11 anys! Déu n'hi do! La veritat és que ahir comentava amb algú com hem anat aprenent al llarg d'aquests anys, com hem anat creixent i com hem "compartit" coneixements i aprenentatges.

Uf, són molts anys. D'aleshores ençà han passat tantes coses, tantes persones, tants canvis, tantes millores...

Núria ha dit...

Ui, parlar de feina i de triennis, que tinguem sort i n'anem acumulant que amb el ritme que va l'economia..!

nur ha dit...

Núria: quant de temps! :) Doncs sí, sí que tenim sort, cada dia sóc més conscient que el temps que vaig invertir preparant les oposicions va ser un esforç molt productiu.