dissabte, 16 d’agost del 2008

Dos anys sense "ell"

Cor trencatEm semblava que no podria viure mai sense ell, tot i que ja feia alguns anys que em rondava la idea d'abandonar-lo. Però, com a moltes ruptures, va ser difícil prendre la decisió. Una decisió que calia anar madurant a poc a poc: aquella relació malaltissa i de dependència havia de tocar a la seva fi perquè mai no havia tingut sentit compartir la meva vida amb ell.

La nit abans d'abandonar-lo va ser terrorífica: vaig abusar-ne tant passant aquella nit en blanc que vaig copsar com de gran era la meva addicció.

Gràcies a l'inestimable ajuda de J i a la meva inesperada força de voluntat, vaig superar el primer, segon i tercer dies sense ell en una ciutat que no era la meva, pensant-hi sovint, però contenta d'haver trencat amb ell.

Conforme anaven passant els dies, m'anava posant fites: encara pensava que podia restablir una relació reconvertida amb ell, de manera que fos menys dependent i més enriquidora i positiva.

M'enganyava: amb ell era tot o res; no hi ha possibilitat de situacions intermèdies. Ens vam retrobar a la porta d'urgències d'un hospital i sense adonar-me'n, ell ja tornava a teixir la seva xarxa per atrapar-me. I, sí, vaig caure de nou com una idiota. I el pitjor és que no vaig decebre ningú, perquè gairebé cap dels meus amics confiava que jo m'alliberés (en realitat, ni jo mateixa hi confiava).

—Ho deixes o hi tornes, però no tontegis. Si ets dèbil, doncs tornar-hi i ja està, però no t'enganyis, dona— em va dir J.

Uns dies després, el dia del sant de la meva àvia paterna (Maria, es deia), vaig tenir una discussió molt gran i dolorosa amb algú que estimo per sobre de totes les coses. La tristor, els nervis, tot plegat em va fer retrobar-lo amb una passió desesperada aquella mateixa tarda.

Aquella mateixa tarda, però, decidia que era l'última tarda. D'aquella tarda va fer ahir dos anys i us ben juro que fa dos anys que no l'he tastat, tot i que me'l creuï al carrer, en un restaurant, en un bar o una terrasseta. I és que puc dir ben orgullosa que fa dos anys que no fumo!

Rètol Prohibit fumar

I tinc molt clars quins han estat els avantatges de deixar-lo, malgrat que encara m'agradi sentir l'olor quan algú fuma a la vora. A més, les temptacions, les ganes de fumar no han estat tantes com m'imaginava i així com al començament cada dia superat era una victòria, ara em sembla que allò era una altra vida, fa temps, molt temps.

Però no, només fa dos anys!

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Llons quin tros de post! l'enhorabona... pel post i per l'aniversari sense Ell!

Una abraçada lliure de fum!

Striper ha dit...

Enhorabona a mi també m'agradaria celebrar aquest aniversari.

Ferran Porta ha dit...

Nur, t'has lluït amb el text. Molt bò! :)
Com fa poc que ens coneixem, mai t'he vist amb una cigarreta a la boca... i me n'alegro.
Visca la teva força de voluntat, i per molts anys!

David Caimel Rosell ha dit...

Mai sabem de què n'és capaç el nostre cos fins que ens hi trobem. Jo, celebro que no fumis, per tu i per la gent del voltant. A més, has vist lo car que està el tabac? :P

Quin bon relat, t'has plantejat escriure alguna cosa? :P

nur ha dit...

spock: a-fa-la-ga-dor :)Una abraçada per a tu, home de les vacances!

striper: només un consell i no sé si et servirà de gaire, però jo tenia clar que n'havia d'estar convençuda, que mentrestant no valia la pena intentar-ho. I així va ser (de moment) :)

ferran: gràcies, gràcies. Ah, i benvingut a Catalunya, que no t'ho he dit encara. Doncs sí, ja és ben estrany algú que no m'hagi vist mai fumar, sí.

david: gràcies. El mòbil econòmic diguem que era el que menys em va motivar. Hi ha gent que quan deixa de fumar, fa una guardiola per saber tot els diners que ha estalviat: jo vaig decidir no fer-ho.

És curiós: tu tampoc no m'has vist mai fumar, eh? :)

I sí, fa temps que vull escriure relats i una novel·la a dues mans amb algú que mai no acaba de decidir-se, oi, Spock? :P

DooMMasteR ha dit...

Genial, Nur, genial!!
Ja fa dos anys? Dé n'hi do!
Moltes felicitats, la teva salut t'ho agraeix :-)

Sara Maria ha dit...

Felicitats Nur... Crec que els hi passaré l'enllaça a més d'un amic que voldria deixar-ho i mai ho fa, molt bo!

Josep B. ha dit...

Benvinguda al club!

Jo ja fa dinou anys que el vaig deixar, et uc dir que els primers dies són durs, però ara hauràs d'estar a l'aguait, un dia t'oferiran una cigarreta en mig d'una situació més o menys distesa però on acceptar-la suposarà haver d'encendre-la. Qui te la ofereixi no sabrà res de tot això. Hauràs de ser ràpida de reflexos per no agafar-la.

Però no pateixis, jo ho vaig ser i no sóc res de l'altre món.

Anònim ha dit...

aix... Jo ho he intentat tantes vegades, prò mai no he aguantat més de dues setmanes... Crec que de moment no estic preparada, encara no ho vull deixar. Tampoc no fumo gaire, que diuen alguns (una o dues al dia, segons com cap o segons com més), prò és fumar igualment.
Tot i això, tots els fumadors que conec que ho han deixat coincideixen a dir que mai no deixes de ser fumador, perquè la lluita de no tornar-hi sempre hi és.
Espero que no hi tornis a caure! Moltes felicitats per aquests dos anys i ànims per tots els que han de venir (19 com l'Skorbuto i més i més!!).
És veritat això que diuen que notes més gustos, més olors, que respires més profundament i tot això? mmmm... poder gaudir més del menjar... realment val la pena intentar-ho!

El post és boníssim, realment!
Somriures, bunika!

Xavi ha dit...

Felicitats en el teu segon aniversari, un petonàs i per molts anys.
La veritat és que tot plegats, no sabem com fer que s'ho deixi la meva germana. Els 40 anys és una edat com per plantejar-s'ho de debó i no hi ha manera.

nur ha dit...

doommaster: gràcies. La meva salut física, però també la mental. T'asseguro que la satisfacció més gran va ser sentir-me independent!

sara maria: gràcies. com a exfumadora tossuda, creu-me si et dic que no servirà de res. Si un no vol, per molt que llegeixi, li diguin, experimenti, en senti a parlar... ho tenim fotut :)

skorbuto: jo no tinc clar que tingui la batalla guanyada, però 19 anys... coi, diríem que sí, no? ah, i ja he superat aquesta temptació de l'oferta d'una cigarreta en un local amb molta gent fumant i amb unes ganes de fumar... uhm! prova superada!

núr: gràcies. t'asseguro que si jo fumés el que fumes tu mai no m'ho hauria plantejat. Fumar per plaer una o dues cigarretes al dia o quan et va bé ha de ser un gust: el que jo feia no era fumar per plaer, sinó per compulsió. Res, res, caca! Però, tu, nena, si és així, no ho deixis mai, que em fas enveja :)

xavi: gràcies :) jo també em vaig plantejar de fer-ho als 40 i, mira, al final va ser als 41. Quan n'estigui convençuda... ja ho farà :)